Publicitat
Publicitat

L'ALTA LITERATURA AL TEATRE

Tolstoi no em fa por

Sartre, Tolstoi, Ibsen. Sona molt gruixut, però que no us espantin. Els teatres recorren al teatre d'idees en plena crisi de valors, i els directors s'esforcen a trencar el tòpic que no són comercials.

Obrir un teatre, amb els temps que corren, és una operació tan arriscada com invertir en deute públic grec, però inaugurar-lo amb una adaptació de Huis clos (A porta tancada) de Jean-Paul Sartre ja és gairebé suïcida. "D'entrada pot espantar, en som conscients, però hem agafat l'autor que ens venia de gust i hem pensat que la forma de fer-lo faria que fos més popular. L'espectacle és poc filosòfic i molt vital, hem intentat no quedar-nos atrapats al text", diu el director de la nova Sala Atrium, Raimon Molins. Un dels seus propòsits teatrals és, precisament, fer entenedor aquest text que considera extraordinari sense escatimar-li ni un gram de poesia. Té la mateixa passió divulgativa que se li va desfermar a Oriol Broggi en llegir La mort d'Ivan Ílitx : això ho ha de llegir tothom. I ho va posar en escena. "És una obra que en principi és dura, fosca i difícil, alta literatura, però justament les coses bones sempre agraden a la persona menys docta. A la gent menys cultivada els agrada més Sòfocles i Tolstoi que una telenovel·la, perquè no tenen prejudicis", defensa Broggi. Per això dilluns estrenaran a la Biblioteca de Catalunya aquesta novel·la de Tolstoi i tancaran la temporada amb un Valle-Inclán. I, a més a més, està convençut que seran els èxits de la temporada.

Però l'eufòria dels directors no pot amagar una realitat: hi ha autors que no són, d'entrada, digeribles. "No té tant a veure amb la qualitat literària sinó amb el valor canònic dels autors. Oscar Wilde, Shakespeare i Bernard Shaw són alta literatura, com Sartre, però hi ha autors que no han entrat en el cànon de popularitat i no saps per què", defensa Toni Casares, director de la Sala Beckett. Potser per això aquests autors "despenjats" acaben reclosos en sales petites, d'aforament limitat, cosa que contribueix a accentuar la idea d'elitisme, quan no necessàriament és una regla de tres. "És que simplement hi ha un tipus d'obres que demanen un espai més íntim", assenyala Casares. Ell havia apostat per recuperar un James Joye, Exiliats , però a última hora se li han resistit els drets d'autor i ha hagut de canviar els cromos de la temporada: un Joyce per un Ibsen igualment poc popular, El petit Eyolf .

Vendre no és pecat

Trobar el públic idoni per encaixar aquests clàssics és un repte. Oriol Broggi acaba de dirigir un parell de comèdies italianes i un Hamlet i ara el desig és que aquest públic massiu es quedi també amb les propostes d'autor. "L'hem encertat acostant els clàssics a un públic ampli, al públic li ha agradat aquest espai artesanal, estrany, de la biblioteca. Crec que ja podem aspirar a una mica més de públic", diu Broggi. La Perla ha posat a la venda abonaments de temporada per enllaminir els fans i cada dimecres han organitzat taules rodones. La Sala Atrium farà la guerra per internet. El màrqueting és crucial. "Jo sóc productor i, per tant, he de conjuntar el que jo vull fer amb el públic que vull. La taquilla és un 70% dels meus ingressos, per això he d'anar provant d'obrir-me a nous públics i fidelitzar els altres", exposa Broggi.

Més continguts de