Xavier Moret: “El pitjor per als armenis és que el món no admet el genocidi del seu poble”

El seu últim viatge ha sigut a l’Antàrtida, però no n’escriurà cap llibre perquè “tot i la bellesa del paisatge li falta el factor humà”. Xavier Moret ha fet de viatjar la seva forma de vida. Es guanya el pa fent reportatges de viatges, però sovint un país el marca tant que decideix elevar-lo a la versió editorial. Això li va passar amb Armènia, on va viatjar el 2013 i on va trobar aquest “factor humà” indispensable. La memoria del Ararat és l’homenatge de Moret a aquesta nació mil·lenària, que l’abril d’aquest any commemora el centenari de la seva gran tragèdia nacional: el genocidi armeni.

Explica al llibre que fins i tot l’hostessa de l’aeroport es va estranyar que viatgés a Armènia. D’entrada sembla un país trist i gris. Ho és?

Hi ha països que de seguida t’enlluernen. Armènia d’entrada no t’enamora, però quan hi passes uns dies descobreixes un país meravellós, un país petit però molt profund, per la seva història i la seva cultura.

Geogràficament entre Orient i Occident: Armènia té ànima europea?

Sí, els armenis són d’ànima europea, durant molt temps van mirar sobretot a França, però tenen Àsia a tocar i són veïns de l’Iran i de l’Azerbaidjan. Armènia té aquest punt de cruïlla que el fa més interessant. Kapuscinski deia que tenia la mala sort d’estar envoltat de grans imperis invasius, com el persa, l’otomà i el rus, però que ha aconseguit sobreviure gràcies a la força de la seva identitat. I és cert: és un país envoltat de mons diferents, cristians enmig d’un entorn musulmà, però que tenen una identitat que els ha fet perviure al llarg dels segles.

De fet, només fa 14 anys que és independent, des del 1991.

Sí, la independència és una excepció en la seva història. Durant molt de temps va semblar que Armènia seria només una etiqueta geogràfica, perquè era envaït per uns o altres. Però el sentiment nacional és molt fort. El més curiós és que qui més ha mantingut viva la flama de la identitat armènia ha sigut la diàspora, terceres i quartes generacions dels que es van veure obligats a emigrar pel genocidi: avui són 7 milions que viuen fora del país i 3 milions a dins.

¿El trauma del genocidi està molt present en la societat armènia?

Molt. Jo volia fer un llibre sobre Armènia i pensava que el genocidi seria un capítol i prou, però el tema acaba agafant protagonisme perquè allà en sents a parlar cada dia. Totes les famílies tenen alguna víctima d’aquell genocidi del 1915. Però el que més els pesa és la falta de reconeixement. Els fa que se sentin culpables d’alguna cosa, i alguns fins i tot han hagut de rebre tractament psicològic. Els pesa molt i no entenen com la resta del món no admet el que els va passar.

Només una vintena d’estats l’han reconegut. Catalunya ho ha fet.

Sí, però estats com Espanya no ho han fet. Tampoc Israel, cosa que és increïble. Però sobretot Turquia, que encara avui nega el que va passar. Per això el gran objectiu dels armenis en aquest centenari és aconseguir que es reconegui de forma universal, com em va explicar el director del Museu del Genocidi. Seria un primer pas per tancar ferides.

Més i tot que la reivindicació territorial de l’Armènia històrica, oi?

Saben que és una utopia. El país té 27.000 quilòmetres quadrats però l’Armènia històrica anava del mar Caspi al mar Negre. La muntanya Ararat és en territori turc, i saben que no el recuperaran, però és el seu símbol, és a la seva bandera. Un diplomàtic turc va protestar davant de l’ONU i va preguntar com és que Armènia té a l’escut una muntanya que no és al seu territori. El representant armeni li va respondre: “¿I com és que els turcs tenen la lluna al seu escut si tampoc no és al seu territori?”

¿Ha visitat Turquia per parlar amb l’altra part?

No. Però fins i tot a un premi Nobel que va parlar del genocidi armeni el van represaliar. Continuen entestats a dir que no va existir i que va ser només una revolta sufocada. Però el que és cert és que van perseguir els armenis, perquè tenien por que s’aliessin amb els russos contra ells, i en van morir un milió i mig.

Sí que va parlar amb un supervivent del genocidi.

Sí, un home de 103 anys llavors (ara 105). Tenia 5 anys durant el genocici, però són imatges que et queden gravades per la violència que esborra el teu món. Quan parlava els ulls se li omplien de llàgrimes. Va fugir a Síria i el Líban, com van fer molts per emigrar a Sud-amèrica i França.

Va estar un mes a Armènia. ¿És suficient per conèixer un país?

Mai és suficient, però havia parlat amb molts armenis abans. I allà hi vaig recollir molts testimonis i vaig viure-hi la commemoració del Dia del Genocidi del 2013. Tenir amics d’allà també em va ajudar i vaig veure que en podia fer un llibre.

Si viatjar és gairebé a l’abast de tothom, què aporta el llibre de viatges?

Molta gent té pors a l’hora de viatjar, i prefereix un llibre. El llibre de viatges pot substituir o complementar un viatge. Si ets turista la teva mirada va condicionada pel guia, però anant per lliure entres més en contacte amb la gent i coneixes de debò el país. G.K. Chersterton deia que el turista veu el que ha anat a veure i el viatger veu el que veu.