"Es poden utilitzar escàners cerebrals per determinar si una persona té propensió a cometre actes criminals o violents?" Aquesta pregunta, formulada pel senador Joseph Biden a John Roberts durant la seva nominació a president del Tribunal Superior de Justícia dels EUA l'any 2005, il·lustra fins a quin punt la neurociència comença a impregnar la justícia.
La idea és molt simple. Si la ment, entesa com la capacitat de pensar autònomament i de ser conscients dels nostres actes, té el seu origen en el funcionament del cervell, una estructura biològica, qualsevol factor que n'alteri la funcionalitat tindrà conseqüències sobre el nostre comportament i, en conseqüència, sobre les responsabilitats que se'n derivin. I la justícia es basa, precisament, en el concepte de responsabilitat. A l'assassí d'Oslo, per exemple, se li va diagnosticar esquizofrènia paranoide, una malaltia mental que, sense alterar la consciència, provoca idees delirants i trastorns de la percepció. De la mateixa manera, segons la lletrada de la defensa, l'assassí d'Olot presenta un pensament "agosarat i anòmal" paranoide, malgrat que els pèrits hagin descartat que pateixi una psicopatologia evident.
Prova fiable?
Les tècniques de neuroimatge poden ser una aportació per a la justícia, ja que permeten visualitzar de manera no invasiva l'estructura i l'activitat cerebral. Per exemple, la ressonància magnètica funcional (RMf) detecta l'activitat neural a través de variacions en l'oxigenació de la sang: com més gran és l'àrea del cervell que funciona, més oxigen necessita i més lluent es veu a la pantalla de l'escàner. Nombrosos estudis han revelat que existeixen clares diferències de funcionament en el cervell de les persones psicòtiques. I també que quan una persona explica situacions tal com les recorda se li activen unes zones del cervell lleugerament diferents de quan les inventa deliberadament. Tanmateix, però, no hi ha dos cervells iguals, per la qual cosa no sempre és fàcil treure conclusions prou fiables en persones individuals.
No obstant, ja s'han començat a utilitzar. Per exemple, a principis de setembre un tribunal italià va reduir la condemna a una dona acusada d'assassinar la seva germana. Les proves de neuroimatge van mostrar alteracions funcionals en dues zones claus del cervell: el gir cingulat anterior, implicat en el control del temperament, i l'ínsula, relacionada amb l'agressivitat. En aquest cas, a més, una prova genètica va determinar que era portadora d'una variant d'un gen anomenat MAOA, conegut popularment com "el gen del guerrer", que també es vincula amb l'agressivitat.
A l'altra banda de la balança, en canvi, a mitjans del 2010 un tribunal americà va rebutjar una prova similar en un assassí d'una nena de 10 anys, argumentant que aquestes anomalies funcionals no han d'eximir de responsabilitat. Fa quinze dies la Royal Society britànica va emetre un informe en què destaca que, ara per ara, aquesta utilització és prematura i poc realista. Aquest és el gran debat obert: les implicacions que poden tenir a l'hora d'establir responsabilitats.
