Publicitat
Publicitat

Rock català

L'edició d'un disc en castellà va portar Sopa de Cabra a un cul-de-sac

Una clatellada important

Els primers a provar sort

Després de l'èxit sideral de Ben endins i l'apoteosi del Palau Sant Jordi, hi havia la sensació que a Sopa de Cabra el món se'ls havia fet petit. El 1992 es van convertir en la segona banda de rock català que signava per a una multinacional. Sau ho havia fet mesos abans amb EMI, però els Sopa serien els primers que provarien sort amb un disc íntegrament en castellà, amb la clara ambició de queixalar el mercat discogràfic estatal. Abans, però, van culminar la seva relació amb Salseta Discos amb Girona 83-87: Somnis de carrer , una deliciosa col·lecció de cançons extretes dels seus orígens, senzilles i directes, que sonaven sense pressions.

Grans esperances esclafades

Tot el contrari del que va passar amb Mundo infierno (1993). Ariola els va proposar un contracte per a tres discos molt sucós; tractes per a un grup de qui s'esperava que vengués molts discos. Van anar a gravar el disc a Amsterdam a tot drap, amb convidats de luxe com Calamaro. I a casa, garrotades. Un sector de públic empobrit mentalment els va rebre a cops de roc per la conversió lingüística. I Mundo infierno es va convertir en un tot o res. Si triomfava a Espanya, altres els imitarien. Si venien discos a tot l'Estat, el rock català tindria validesa artística. Mundo infierno va vendre només 10.000 còpies a Catalunya -els Manel amb aquesta xifra ara pugen als deu més venuts de tot l'Estat!- i es va quedar estancat amb 20.000 còpies a Espanya. Una resposta injusta per a un fenomenal disc de cançons ombrívoles i hipnòtiques que, tot i que respira desesperança, és ple de moments inspirats. El fracàs -només sis concerts contractats a Catalunya- van fer que els xocs d'egos i les tensions obrissin esquerdes importants. Pels Sopa, el disc està maleït: no n'han tocat mai més cap cançó.

Més continguts de