Publicitat
Publicitat

FOTO CONTE

En discòrdia

N'hi ha prou fent un cop d'ull a la foto per entendre que no són de fiar. Ni els tres que hi surten ni tampoc cap dels altres, sigui quin sigui el partit de què formen part, siguin quines siguin les idees que diuen que defensen. A mi no m'enganyen: tots són idèntics. Les mateixes ganes d'amorrar-se a la menjadora i no deixar-la anar.

El mateix somriure encorbatat i hipòcrita, lluït per engalipar ingenus i carques de cor i d'esperit. D'això, jo en dic carisma de souvenir. O fotogènia de bijuteria.

Només de pensar en la gran vida que tenen, ja em peguen tots els mals. Àpats pantagruèlics pagats de la butxaca del contribuent; cotxes oficials que els permeten d'anar amunt i avall sense haver de moure ni un múscul (normal que la majoria estiguin com bacons); reunions interminables durant les quals fan veure que treballen quan en realitat només es donen copets a l'espatlla i no foten ni brot... Un escàndol. Ja me'ls imagino, tots reunits al voltant d'una taula de caoba plena de paperassa que ningú s'ha llegit, gratant-se les panxotes, bevent whisky del bo i fumant un havà insuportablement aromàtic. Arcades.

I el pitjor no és que ens prenguin el pèl i que s'aprofitin del personal. El pitjor és que estan conxorxats. Tots. Partits d'esquerres i de dretes, democratacristians, ecosocialistes i postcomunistes, republicans, nacionalistes d'aquí o d'allà, regionalistes. Tots treballen per mantenir l'ordre establert, perquè la gent segueixi amb les seves vides corrompudes per la credulitat i l'obediència. I perquè, mentre nosaltres ens empassem els episodis de la tenebrosa sitcom que és tot plegat, aquells que en veritat tenen el Poder i van prenent les Decisions Importants segueixin tenint la Paella pel Mànec...

Esclar: la gent del carrer no ha protestat fins ara perquè durant els últims anys qui més qui menys ha viscut la mar de bé (de farra cada cap de setmana, un cotxe nou, segona residència a la costa, cocaïna i PlayStation, silicona als pits, Botox als pòmuls i liposucció a les cuixes), però ara que la festa s'ha acabat i només en queden les sobres (un bol de patatilla tova, serpentines trinxades, el culet d'una ampolla de licor i una ressaca multitudinària: suposo que la metàfora s'entén), la cosa ja no pot sinó petar per totes bandes.

Aviso: la fi del món tal com l'heu conegut és a tocar. I no estic parlant, alerta, del moviment d'aquesta tropa de desenfeinats que van ocupar les places de diferents ciutats amb les seves consignes banals i les seves tendes de campanya, tan insalubres que degueren servir de cultiu per a tota mena d'infeccions. Es declaraven indignats, o així els anomenaven els diaris, disposats a tot per vendre quatre exemplars en lloc dels dos habituals. Que no em facin riure. Il·lusos de pa sucat amb oli sense coratge i sense idea de com funciona el món, això és el que eren. Després de confondre la revolució amb un pícnic de porros i calimotxo, s'han revelat tan inútils com aquells a qui critiquen, però desinformats i pobres. Si fos per mi, amb els collons dels uns podrien penjar els altres. I viceversa.

És justament per no haver de seguir vivint en aquest món d'aprofitats i d'ineptes, que he decidit donar l'esquena a tot i anar-me'n molt lluny. Durant els últims mesos he treballat en la construcció d'un petit habitacle, subterrani, suposo que podríem dir-ne un búnquer, amb la porta de ferro i les parets massisses. Hi he emmagatzemat tota mena de provisions. Fart de tot, ahir vaig instal·lar-m'hi per no sortir-ne mai més. Aïllat i tot sol, sé que un dia el cinisme dels polítics, l'avarícia dels banquers, les mentides dels mitjans de comunicació i la covardia de la gent del carrer deixaran d'importunar-me.

Ara només falta que passi prou temps per acostumar-me a viure a la meva nova llar. Que, si he de ser sincer, em fa l'efecte que no està tan bé com em pensava. Podríem dir, potser, que no és res de l'altre món... En realitat, horror d'horrors, també és una puta merda.

Més continguts de