Per què guanyar més no ens fa més feliços?

BarcelonaAbril de 2015. Seu de Gravity Payments, una companyia de targetes de crèdit i productes financers ubicada a l'estat de Washington. Dan Price, el conseller delegat, reuneix els 120 treballadors de l'empresa i els fa un anunci sorprenent. A partir d'aquell moment, i durant un període de tres anys, tots ells cobraran el mateix salari, 70.000 dòlars anuals, independentment de l'antiguitat o el tipus de funcions desenvolupades. Per a Price, això suposava abaixar-se el sou de forma dràstica: fins aleshores cobrava 1 milió a l'any. En canvi, per al 70% de la plantilla la mesura suposava un augment significatiu. La insòlita iniciativa, que es va convertir en notícia viral arreu del món, no responia a un caprici o a un impuls, sinó a una reflexió molt meditada… i amb base científica.

Price va decidir prescindir de bona part del seu sou i adoptar una política de salaris estrictament igualitària després de llegir un estudi de la Universitat de Princeton sobre la relació existent entre els ingressos econòmics i la felicitat. Segons els seus autors, les persones que tenen salaris baixos se senten més felices i segures quan guanyen més. A més sou, més sensació de reconeixement i benestar. Però aquesta millora té un límit: 70.000 dòlars anuals.

Els investigadors de Princeton van situar el llindar en 70.000, mentre que altres l'han mogut cap amunt o cap avall. Però on sembla haver-hi coincidència és en el fet que realment hi ha un límit, que la sensació de benestar i felicitat arriba a un punt màxim quan tenim les necessitats cobertes. Ens sentin bé quan podem pagar les factures i disposar de diner extra per fer allò que ens agrada. Però a partir d'aquí l'augment de diners no es tradueix en un augment de la felicitat. Un treballador que guanya 30.000 dòlars a l'any se sent més feliç si li augmenten el sou fins als 40.000. En canvi, un que en guanya 90.000 no és més feliç que un que en guanya 70.000. I el que en guanya 400.000 no és més feliç que el que en guanya 200.000.

Les secretàries, més felices que els seus caps

Rousseau ho tenia clar: un bon compte bancari és, deia, una gran font de felicitat. Avui, immersos en una societat consumista i materialista, bombardejats per una publicitat i una pressió social que ens fan creure que com més tenim més satisfets estarem, la felicitat s'hauria de basar més que mai a acumular objectes i diners… Però estudi rere estudi aquesta assumpció s'ha demostrat inexacta, fet que explica l'obsessió de molts investigadors per intentar saber el motiu pel qual no responem a les expectatives, per què allò que està molt clar en la teoria —com més, millor— no funciona en la pràctica. Per què el col·lectiu de les infermeres és més feliç que el dels metges? Per què les secretàries són més felices que els directors per als quals treballen? Per què un lampista és més feliç que un advocat?

Sociòlegs, epidemiòlegs, filòsofs i psicòlegs han intentat trobar la resposta a aquestes preguntes. Entre les teories més respectades hi ha la que defensen Richard Wilkinson i Kate Pickett, dos professors d'epidemiologia de les universitats de Nottingham i York que, armats amb una exhaustiva col·lecció de dades, han arribat a la conclusió que els ciutadans d'Occident hem arribat al límit del benestar que es pot aconseguir a base de creixement econòmic. Segons els autors, els actuals habitants dels països desenvolupats som els primers que hem de trobar aquest benestar més enllà dels recursos materials. Mai abans havia passat. Per primera vegada en la història, tenir més ja no és garantia d'estar millor.

La comparació amb els altres

El treball dels dos epidemiòlegs anglesos segueix la línia d'altres estudis que apunten a la importància que donem a la igualtat. Segons aquests estudis ens importen els ingressos que tenim, i el nostre nivell de vida. Però hi ha una cosa que ens importa encara més: com ens comparem amb els altres. Estem per sota, o per sobre? Per a Wilkinson, el que això significa és que en la societat actual la sensació de benestar ja no depèn del nivell d'ingressos o del creixement econòmic. Això continua sent molt important en els països pobres, però no en els desenvolupats. A Occident el que compta és com som d'iguals o de diferents, quina posició ocupem respecte dels altres. Això sí que ens importa, i molt. Si algú té més talent, treballa més, i no es beneficia de cap injustícia o privilegi, considerem normal que tingui més que els altres. Però fins a un punt.

En un informe de les Nacions Unides sobre desigualtat, Joseph Stiglitz advertia fa dos anys dels "poderosos i corrosius efectes" que la falta d'igualtat té sobre l'estabilitat de la societat. Però el més interessant és que el Nobel d'economia apuntava que les conseqüències negatives de la desigualtat afectaven no només els pobres, sinó també els rics. Cosa que ens porta de nou a la decisió de Price de cedir la major part del seu salari i apostar per una distribució igualitària. Segons els experts, la decisió de l'executiu és perfectament sensata, no només perquè guanyar més no el fa més feliç, sinó perquè la desigualtat té efectes sobre el conjunt de la societat i l'economia. Els sistemes més desiguals són els menys eficients des d'un punt de vista econòmic. Promoure la igualtat va en benefici de tothom, començant per les empreses.

De fet, no només l'economia se'n ressent en una societat desigual. Les estadístiques demostren que les societats menys igualitàries són les que presenten més problemes de salut, obesitat, malalties mentals, violència, ús de drogues, fracàs escolar, crim… Com més desigual és un país, més pobres són els resultats escolars, i més gran el percentatge de població reclusa. Això provoca una paradoxa: la desigualtat que permet als rics tenir més i més acaba provocant que se sentin més insegurs. És per això que tradicionalment han tingut clar que no es podia traspassar un límit, a partir del qual tot allò que havien guanyat perillava. Ara, però, aquesta prudència és història. Els rics cada vegada tenen més. I volen més. No són més feliços, però continuen acaparant.

Una societat més desigual

Certament, els països desenvolupats estan ficats en una cursa accelerada cap a una desigualtat creixent. Mentre que a nivell global el món és menys desigual perquè el ràpid creixement econòmic a Àsia ha fet possible que centenars de milions de persones deixin de ser pobres, el problema de la desigualtat s'ha agreujat a dins de cada estat. A Espanya, l'1% de la població acapara el 8,2% dels ingressos, una diferència substancial, similar a la de França (8,9% dels ingressos), tot i que per sota de la d'Itàlia (9,4%) i, sobretot, del Regne Unit (13,%) i els Estats Units (19,3), dos dels països més desiguals del món. A Europa, durant dècades paradigma de la igualtat i el benestar, hi ha 122 milions de pobres. Només a Espanya, l'any 2025 un 42% de la població estarà en risc d'exclusió social, si continua l'actual tendència cap als contrastos socials. Una tendència que, a hores d'ara, sembla imparable.