Publicitat
Publicitat

De turista

'Golden pan and bleeding'

Sempre que visito una ciutat, miro d'anar on els seus habitants es relacionen, espais on pots captar l'essència veritable del lloc: mercats, piscines municipals, temples, passejos… Així doncs, faig cap a la Boqueria , segons la meva guia, el mercat més bonic de la ciutat i me la trobo ocupada per multitud d'amants, com jo, del color local. I mai més ben dit, perquè les parades són una alegria de colors i els visitants hi compren fruita, brioixeria i algun embotit. No sé de què deuen viure els que venen lluços o tripes. Passejo amunt i avall i, esclar, m'entra gana, però tots els restaurants de la plaça són plens. Solució: mirar de trobar una taula a la Rambla .

De la Rambla no els diré gaire res perquè segur que n'han sentit parlar: es veu que és el lloc més popular, més barceloní de la ciutat. Tot i així, de barceloní no en distingeixo ni un o, els que veig, no els reconec: deuen anar disfressats de turista, d'estàtua o de triler.

Surto en unes dues-centes o tres-centes fotos i vídeos que d'aquí uns dies es veuran a tot el món fins que no trobo, davant de l'Hotel Oriente, una taula lliure en una terrassa que anuncia Paellador (el golden pan del títol) i sangria (bleeding). Just quan hi sec, sento que un cambrer, dues taules més enllà, aconsella a una clienta en cadira de rodes que amagui la bossa que porta penjada al darrere, que la Rambla is very dangerous. Per si de cas passo la pota de la taula per les vetes de la motxilla i pregunto al cambrer quina Paellador em recomana. N'hi ha de valenciana, de color negre, una amb rodanxes de salsitxa de frankfurt… Però em diu amb un anglès precari però eficaç que la seva preferida és la " señorito " i l'encarrego (12,50 €) amb una gerra de sangria (9,18 €) que em porta de seguida acompanyada d'un obsequi de la casa -" for free", diu, simpàtic-: un triangle de truita de patates, uns trossets de formatge i una llesca mínima de pa sucat amb tomàquet i oli i que aquí es veu que els torna bojos. La sangria és una mena de vi dolç amb trossos de fruita, fresqueta i agradable de beure mentre espero la paella (20 minuts, deu ser una feinada preparar-la) i observo els turistes que no deixen de passar davant meu en processó i que em recorden els fons dels dibuixos animats, amb aquells núvols, muntanyes i cactus que van passant, repetits, una vegada i una altra, mentre algú empaita el protagonista. En demano una altra. De tant en tant passa una parella de cactus musulmans: elles tapades de dalt a baix tret de la cara i de les mans i ells amb bermudes, màniga curta i sandàlies. Encara que fos per solidaritat, podrien anar amb camisa i corbata, penso. Però a elles se les veu contestes. I ja arriba la señorito : arròs, pollastre, musclos, alguna gamba i un tros de llimona que et serveixen, tot plegat, dins d'una paella de ferro. Mentre menjo, alguns cactus observen, sense aturar-se, el que m'estic cruspint i després aixequen els ulls, a veure quina cara faig. És de satisfacció moderada.

De vegades s'acosta algú demanant unes monedes: un paio amb una crossa que és evident que no necessita, un noi que mostra un full que no sé què diu… Però de lladre no en veig cap. O no els reconec.

Pago, m'aixeco i m'incorporo als dibuixos animats. Zigzaguejo una mica: deu ser la señorito.

Més continguts de