Publicitat
Publicitat

El rock simfònic ha donat al gènere alguns moments memorables, però també altres de ridículs

Quan el rock flirteja amb la música clàssica

A finals dels seixanta, discos fonamentals com Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band dels Beatles o Forever Changes de Love van començar a incorporar passatges orquestrals. Ells van obrir el camí a l'auge del rock simfònic.

I val la pena matisar que el que defineix el gènere, a més de la presència d'orquestres, és l'estructuració de les composicions en format de suites, simfonies i òperes. Aquest format ha donat peu a moments sublims i també a d'altres de ridículs però divertits.

The Who, la primera òpera-rock

Hi ha un consens a l'hora de considerar Tommy (1969), de The Who, com la primera òpera-rock de la història. El mateix Pete Townshend reconeix haver inspirat la seva obertura en arranjaments de Wagner i el Messies de Händel. Acompleix els requisits operístics; explica una història -la d'un nen cec, sord i mut que esdevé un messies-, i hi ha interacció lírica entre els personatges: un oncle pedòfil i una prostituta drogaaddicta, entre d'altres.

Emerson, Lake & Palmer, apunyalament de teclats

Genials per alguns, un totxo monumental per d'altres; el trio britànic va tenir amb Pictures at an exhibition (1972) un èxit majúscul. La majoria de les peces del disc són adaptacions de composicions del rus Mussorgsky a partir de l'orquestració de Ravel. El teclista Keith Emerson va rivalitzar amb Pete Townshend en la destrucció d'instruments. Si el segon destrossava la guitarra a cops, Emerson es va fer famós per apunyalar el teclat com si fos Jack l'Esbudellador!

Jon Lord, l'hereu de Bach?

Ebri d'ego i segurament d'altres coses, el teclista de Deep Purple, Jon Lord, l'any 1974 va firmar Windows , un disc en què es va fer acompanyar per l'Orquestra de Cambra de Munic. Modest com ell sol, la primera cara del disc és la peça Continuo on B.A.C.H. , en paraules del mateix Lord, "la culminació de la famosa fuga incompleta de Bach". El rock dur s'apallissa amb la clàssica, a veure qui es rendeix primer.

Metallica, simfonia sadomasoquista

S&M (1999) és una abreviació de Symphony and Metallica , però remet a sadomasoquisme, d'idèntic acrònim. Que és la sensació auditiva de l'oient quan s'enfronta al repertori dels pares del thrash metal de bracet de la Simfònica de San Francisco. L'allau de riffs de guitarra, reiterats pels ecos de les cordes, són un exercici d'autocomplaença difícil d'empassar.

Scorpions, un moment poc gloriós

Els uns per massa fúria i els altres per aigua a la sang. Moment of glory (2000), o els Scorpions amb la Filharmònica de Berlín, ensucra al cub les ja de per si embafadores balades de la banda de heavy alemany.

Més continguts de