Bridge a tocar del Turó Park

“I vaig comprendre per què havia dit que confiava en mi, que sabia que jo no la trairia”. La protagonista de l’última novel·la d’Ana María Matute, Demonios familiares (Áncora i Delfín, 2014), intenta dilucidar el veritable sentit de l’amistat fora dels murs del convent on havia sigut enclaustrada. Història tendríssima en els anys trenta d’aquest maleït país que només ha conegut desgràcies. El valor de l’amistat el conreen dues dones victorioses, perquè vencen sense proposar-s’ho i per això es diverteixen. Durant la llevantisca tarda del divendres 22 de maig del 2015, Charo Ortiz (Cadis, “no cal que posis l’any”) i Sol Rodil (Barcelona, 1949) han guanyat la partida de bridge del Bridge Turó (abans Bridge Santaló, fundat el 1996), el club que hi ha al costat dels parterres d’heura del Turó Park, a Barcelona.

Han quedat primeres en la classificació general (un 59,58% dels punts), a la qual han participat 16 parelles. Això no mereixeria una crònica. L’amistat, sí.

“Jo vaig arribar aquí perquè una amiga hi va insistir: «Vine, dona, vine, que t’ho passaràs bé i et distrauràs». Jo acabava de perdre el meu marit i la meva empresa se n’havia anat en orris. I vaig arribar a aquest club... D’això ja fa deu anys”, s’adona la juganera memòria de Sol Rodil, emprenedora, gentil, aprimorada com les estrelles al programa Late show del veterà David Letterman (NBC).

La Sol és l’est; és a dir, ocupa la posició est en el joc del bridge, almenys en aquesta pool (partida), perquè els jugadors seuen seguint les fletxes dels punts cardinals.

Fer de mort

La seva amantíssima sòcia, la companya, és la Charo. “Jo vaig arribar aquí perquè una amiga hi va insistir”, comença la Charo en un calc cartesià, però la seva veu s’obre com una rosa despresa, damascena i natural: “Jo vaig venir de pura casualitat. Una amiga em va dir: «Vine a jugar, que faràs de mort [les cartes del mort les juga el dealer o qui fa cartes].» I sóc aquí, viva”.

Totes dues, la Sol i la Charo, est i oest, s’entenen a la perfecció. No es fan l’ullet, com en el mus. No cal. Les seves senyes es noten en l’estat d’ànim, en la complementació de les actituds emocionals, perquè quan una té set, les dues saliven. “Que què té el bridge que no tingui un altre joc de cartes? Que és més interessant. La sort no hi influeix gens. És com els escacs però en parelles”, explica la Charo, que combina les seves mans amb els gestos secs i les carícies al clatell dels dits. És com si les seves mans estiguessin unides en matrimoni.

“El bridge exercita la concentració, la memòria, i ja és assignatura optativa en algunes universitats”, deixa caure la Sol. Les mans dicten anglicismes propis del tapet i de les seves convencions: biddings (subhastes), down (penalitzar), coffeehousing (confondre l’oponent)...

Divendres i diumenges, de cinc a vuit del vespre, aquestes dues dones es creuen els asos de trèvol. De la sort.

“No fan trampes. Jo vigilo. Vaig fent voltes i resolc en les disputes”, es presenta Marisa López (Barcelona, 1946), l’àrbitre en aquesta tarda mediterrània en què ha començat a refrescar. Cobra els “drets de taula” (5,50 euros per fer la partida, de tres hores de durada). Dóna els canvis (set canvis de parella). Posa ordre (“Continueu amb la subhasta”). Marisa López exerceix d’àrbitre des del 1990: “M’encanta aquesta feina”, es complau, seriosa i eixordadora quan ho requereix, amb la caiguda d’espatlles dels dissenys d’Elie Saab al Festival de Canes.

Deu euros de premi

“Jo era l’administradora en cap d’un banc, però quan em van prejubilar vaig venir aquí. A mi sempre m’ha agradat jugar, fins i tot al parxís. I si tens un problema, el problema se’n va jugant al bridge ”, explica.

S’acaben el suc de pomelo. Les dones són clara majoria entre el centenar de socis, que paguen uns 15 euros de quota mensual i que s’asseuen a fer la partida. La Marisa recull les cartes de la baralla francesa (52 cartes). Es fica a la garita. Introdueix les dades al programa informàtic WinRegul Pro. Imprimeix. Es col·loca a un costat de la saleta, com un agutzil. Canta: “Campiones: Charo i Sol”.

Elles obren el sobre del triomf. A dins hi ha un bitllet de 10 euros. L’amistat no es paga amb diners.