“Per destruir la humanitat no calen robots, ja es pot fer ara”

Barcelona“Un submarí neda?” La pregunta la formula Miquel Barceló, professor d’informàtica de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) i expert en ciència-ficció, i el dubte no és fútil perquè es podria pensar que les funcions del submarí són les mateixes que les d’un peix, tot i que òbviament no és així. “Els submarins fan el mateix que els peixos, però no neden”, respon, per resumir en quin moment es troba la intel·ligència artificial. De fet, ja s’han creat mecanismes que reconeixen veus, iris o empremtes digitals però encara estan molt lluny de ser capaços d’interactuar amb un humà.

Barceló ha acceptat la invitació de l’ARA per debatre amb Vicky Vouloutsi -investigadora del Grup de Recerca SPECS de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i experta en interacció humana amb robots- fins a quin punt ens ha de preocupar la intel·ligència artificial (IA). I tots dos estan d’acord a assenyalar que, ara per ara, és “absurd” tenir por d’unes màquines pensades només per facilitar-nos la vida. Al marge de debats sobre la capacitat destructiva que aplica la indústria bèl·lica, el desenvolupament tecnològic actual només portarà beneficis a mitjà termini, asseguren. La Unió Europea (UE) ho sap i per això hi ha invertit 1.000 milions d’euros durant l’última dècada. Sanitat, educació, transports o comunicacions... Tots els sectors són susceptibles de seguir millorant gràcies a les màquines, i si els països no hi inverteixen d’aquí uns anys hauran de comprar aquesta tecnologia als que sí que ho hagin fet, justifiquen Vouloutsi i Barceló.

Què és la intel·ligència?

A més, expliquen que el debat sobre la intel·ligència parteix d’un error de base, que és que no hi ha una definició única sobre què és i com es mesura. Per exemple, al test clàssic de Stanford-Binet hi ha la pregunta sobre què faries si trobes un sobre al carrer amb l’adreça del destinatari escrita. Si respons que hi posaries un segell i el tiraries a la bústia guanyes dos punts, però qualsevol altra explicació no serveix. Què passa si comproves que l’adreça és a prop i la vols portar tu mateix i entregar-la en mà? Zero. “Un robot és intel·ligent si fa coses que fetes per un humà consideraríem intel·ligent, i això és fastigosament subjectiu”, rebla Barceló.

Vouloutsi identifica quines característiques caldria que tingués un robot per considerar que és intel·ligent, i en cita cinc: que sigui conscient de la seva realitat, que tingui objectius propis, que aprengui progressivament, que sigui autònom i que pugui reaccionar en funció d’un entorn canviant. “La màquina és tan intel·ligent com ho és el seu programador i farà el que nosaltres li demanem. Ara per ara les màquines són estúpides perquè no poden fer més coses de les que nosaltres els demanem”, raona la investigadora.

Els especialistes també són capaços d’identificar els riscos, i en citen dos de molt clars: els vincles emocionals que puguin sorgir entre un humà i la seva màquina, i que algun dia siguem capaços de crear màquines amb interessos propis, perquè llavors potser aquests interessos entrarien en contradicció amb els humans. En qualsevol cas jutgen que això no passarà abans de centenars d’anys perquè, en el fons, l’home encara no ha descobert per què sap coses que aprèn de manera innata, com identificar la mateixa persona en dues fotografies amb trenta anys de diferència, modular les seves emocions per aconseguir determinats objectius o acumular coneixements generació rere generació, només per posar alguns exemples.

Així, doncs, tot dependrà de l’ús que es faci en un futur de la tecnologia. “Per destruir la humanitat no calen robots: la pol·lució, el canvi climàtic o les armes atòmiques ja són fenòmens prou reals i perillosos”, argumenta Vouloutsi. “Si creem robots més intel·ligents potser milloraran el nostre futur”, com hem fet fins ara, afegeix. No hi ha dubte que cal posar límits i ser conscients que l’evolució ha d’estar al servei de la societat -com defensa el manifest firmat per 5.000 científics d’arreu del món-, però la por dels organismes superiors és una cosa inherent a l’home des del principi de la història i és irracional, asseguren.

Un problema de concepte

Tant Barceló com Vouloutsi posen objeccions al terme intel·ligència artificial, encunyat l’any 1956 per John McCarthy, perquè “crea unes expectatives fora de mida” i ens remet a éssers fantàstics. Si s’anomenés intel·ligència ortopèdica tothom entendria millor que es tracta d’una tecnologia pensada per millorar el nostre dia a dia. Ara bé, la IA funciona molt bé a nivell de màrqueting, admeten, i permet recaptar fons per a projectes que són estrictament de computació informàtica, biotecnologia o d’altres disciplines i, per tant, és una idea que ha triomfat i no cal lluitar per canviar-la.

“Per mi la intel·ligència artificial no és dolenta, ens pot ajudar a aprendre de nosaltres mateixos”, diu Vouloutsi. Ella treballa intentant introduir emocions en un robot perquè sigui proactiu en el tracte, però per fer-ho cal desentrellar primer com funcionen les motivacions humanes i com poden canviar. “Som éssers estranys que pensem i som conscients de què som. És prou complicat”, afegeix, i per això caldran segles per crear un humà a imatge i semblança seva.