Elia Canales: "El nostre triomf va provocar un drama nacional"

BarcelonaElia Canales (el Catllar, Tarragonès, 2001) pot tirar entre 400 i 500 fletxes cada dia. Aquesta tarragonina s'ha convertit en la millor tiradora amb arc catalana amb tot just 24 anys. Olímpica el 2024, aquest estiu va guanyar la medalla d'or en la modalitat de doble mixt amb arc recorbat als Mundials, fent parella amb l'aragonès Andrés Temiño. Va ser a Gwangju, a Corea del Sud. Al país on més es practica el tir amb arc. Els coreans han guanyat més medalles olímpiques que ningú en aquest esport i havien guanyat tots els ors en dobles mixtos des de la creació de la modalitat. Absolutament tots, fins a perdre'l davant Canales i Termiño. Canales, que estudia màrqueting, atén l'ARA des de l'Índia, on debuta aquests dies a la Superlliga professional que acaben de crear.

Felicitats per l'èxit a Corea del Sud. Aconseguir aquesta medalla d'or ja és històric, però fer-ho a casa dels coreans, encara més, oi?

— Va ser impressionant. I en un Mundial, millor encara. Va ser una experiència inigualable poder guanyar la final contra els coreans, rendint com ho vam fer. Vam tirar realment molt bé a la final.

Com va ser el moment del triomf davant dels coreans? Com ho van viure els coreans?

— Nosaltres anàvem guanyant i s'acostava el final. Ells estaven fallant una mica, i nosaltres sabíem que ho teníem a tocar. A les últimes dues fletxes, l'havíem de fer molt grossa per no guanyar. I aquí sí que em vaig posar nerviosa i no estava ni calculant quina puntuació ens calia, perquè el cap no donava per a tant. I quan vaig llançar la darrera fletxa... només volia plorar d'emoció. Els coreans ens van felicitar, molt educats, però crec que ho van viure com un drama nacional, quan vam guanyar.

Com li explicaries a una persona que no coneix el tir amb arc què significa aquest esport a Corea?

— A Corea el tir amb arc seria com el bàsquet a Espanya, per exemple. Allà cuiden esports com el tir amb arc, el taekwondo i el golf. És un esport que cuiden i valoren. I ja fa anys que són els grans dominadors de Jocs i Mundials, guanyen moltes medalles.

Ha estat un any molt especial. Fa un any a París vas debutar als Jocs Olímpics quedant a prop de les medalles i ara, aquest èxit al Mundial. Estem parlant del teu millor any esportivament?

— Jo crec que els últims tres anys han sigut bons, però si et soc sincera, encara tinc marge de millora. No he arribat al meu millor nivell. Perquè, per exemple, individualment, tinc marge de millora de cara als pròxims anys i he continuat treballant.

Explica'ns una mica la teva història, perquè gairebé coneixes aquest esport per casualitat, oi?

— Sí, va ser durant unes colònies d'estiu, d'aquelles llargues de 15 dies, i el primer dia em vaig fer un esquinç al turmell, no podia fer les mateixes activitats que els altres. I em van posar a fer tir amb arc, amb les crosses, al bosc. I va agradar-me molt! La veritat és que hi tenia traça i quan vaig tornar a casa li vaig dir al meu pare que volia apuntar-me a un club. Que volia practicar aquest esport... I ens hi vam apuntar tots dos!

El teu pare també s'hi va apuntar? Encara tira?

— Sí, ell també tira, però amb un altre arc. Ell fa una cosa més tradicional, es va quedar en nivell amateur i ja va veure que la filla era millor [somriu].

Vas començar a aconseguir molt bons resultats fins i tot abans d'entrar al CAR, el Centre d'Alt rendiment de Madrid on ets ara.

— Sí, el 2018 era cadet i tiràvem una altra distància, a 60 metres. I aquell any ja vaig guanyar la plata als Jocs de la Joventut a Buenos Aires competint contra edats més grans. Així que em van dir que l'any següent m'apuntés als classificatoris de l'equip absolut... i em vaig classificar! A finals del 2019 ja vaig anar a Madrid per entrenar millor i van anar arribant bons resultats a la Copa del Món o en campionats europeus.

En quin moment vas veure que podries estar entre els millors del món?

— Als Jocs de la Joventut del 2018. Va ser el moment en què vaig veure que ho podia fer, que podia estar entre les millors del món. El meu objectiu és ser la millor del món. Bé, en el fons és un objectiu que mai pots aconseguir, perquè encara que el rànquing digui que ets la número 1, pots perdre tornejos. El meu objectiu és millorar, ser a dalt i poder ser campiona mundial individual. En parelles mixtes la cosa ha anat molt bé. Toca fer el mateix en individual i, bé, òbviament, als Jocs Olímpics, no?

Durant uns quants anys la Federació espanyola apostava per entrenadors i mètodes coreans, basats en repeticions, un cop darrere l'altre. Fa uns anys s'ha canviat de mètode amb l'entrenador Elías Cuesta.

— Jo vaig arribar al CAR just quan va començar el canvi. L'escola coreana és molt metòdica, però molt repetitiva. Pot ser molt dur, estar repetint centenars de cops, un cop i un altre... Repeteixes tant que al final no tens clar què estàs fent, més enllà de tirar fletxes sense parar. Culturalment, Corea és un país molt disciplinat, amb servei militar... Aquí la gent és diferent. Aquest esport requereix molta força mental i concentració. Ara s'aposta per una escola diferent, més propera a l'estil dels Estats Units, on no és tot tècnica i mentalitat. S'intenta relacionar-ho, afegint coses com la meditació. Hem fet retirs de meditació, per exemple. Ens qüestionem per què fem les coses, per poder competir bé. Quan et toca tirar en una final has d'haver treballat molt en tu mateixa per tenir la tècnica però també la capacitat de tirar concentrada només en el tir, sense pensar en el marcador o els rivals. Viure el moment present. La ira, per exemple, és mala companya de viatge, aquí. L'has d'allunyar.

Ara ets a l'Índia per participar en la primera edició de la Premier League local. Com és aquesta aventura?

— Han fet una aposta forta. I han creat aquesta competició amb la intenció que tingui continuïtat. Han buscat patrocinadors i han invertit diners per portar gent de tot el món. Cada equip té vuit arquers i dos poden ser estrangers, com en el meu cas. Els equips representen estats i volen que el torneig tingui continuïtat. Serà una experiència, és bonic poder viatjar i conèixer altres cultures. En gaudeixo, tinc molta sort.