Kallifatides, nihilisme i respecte
1. Límits. “Jo tenia un amic a qui, com a mi, no li interessaven gaire els capellans i els seus ensenyaments, sinó el que ell anomenava «el sagrat que hi ha en mi». Quan li vaig demanar a què es referia, em va dir que el sagrat eren els seus límits com a ésser humà, «que hi ha coses que mai podria fer»". Així va començar Theodor Kallifatides, primer Premi Internacional Diari ARA, la seva intervenció dissabte passat a la Trobada de Cap Roig.
Va reblar el clau: “El món està en crisi, una crisi que pot arribar a ser tan gran com la que jo vaig viure de petit, és a dir, una guerra mundial”. Davant d’aquesta realitat, hem d’assumir, més que mai, que no tot és possible. Cal posar la qüestió dels límits en primer pla, com a base del pensament humanista: reconeixement i respecte per la condició humana. Dit d’una altra manera, el mal és el que funda. I enfront d’ell ens hem de constituir com a humanitat. Aquest mal és fet d’actuacions de poder i d’abús que es declinen a tots els nivells, des del privat –família, relacions personals– fins al públic: treball, economia, institucions.
Kallifatides va demanar al seu amic un exemple del que no podria fer: “No seria capaç de pegar mai a la meva mare, sota cap circumstància. La sola idea em fa esborronar. I no he de creure ni en deus ni en sacerdots: aquest límit existeix dintre de mi tan clarament com aquests braços”. I va afegir: “De cap manera seria capaç de matar un home. És un límit sagrat que no puc sobrepassar. En canvi, em defensaria amb dents i ungles si algú m’ataques a mi, als meus”.
En temps nihilistes, Kallifatides apel·la a mantenir viu el respecte a l’altre, en un moment en què imperen poders que sembla que hagin fet de la pèrdua de la noció dels límits la seva manera d’estar en el món. Diguem-ne Trump, Musk, Putin i companyia, però la llista d’abusos és inacabable en tots els espais i institucions de la vida pública i privada. "No tot és possible" és el principi per marcar els límits, i a la vegada els marges, de la dignitat de la condició humana.
2. Deshumanització. “Vull mantenir viu el meu sentiment de respecte”, diu Kallifatides. Una exigència moral que contrasta amb l’espai sense normes –però amb amos, tot sigui dit– de les xarxes socials, en què sembla que no hi ha límits, que tot està permès i que els criteris de veritat brillen per la seva absència. Mana qui fa més expansiva la seva darrera ocurrència, qui busca el soroll, la propagació sense mesura, la creació de bombolles entre el neguit i la indolència. ¿És possible, en aquest context, generar espais compartits, “construïts sobre el respecte per la vida, pels homes, per la naturalesa, per les coses”? Aquesta actitud és el que Kallifatides troba a faltar a la “societat de consum en què tot i tots tenen un preu”. I en aquest context, un punt de malenconia es fa inevitable: “¿Com es trobaran les generacions futures si no tenen ja res en comú?”. Dit d’una altra manera, es pot aturar el ritme de deshumanització accelerada? Estem vivint un canvi radical dels sistemes de comunicació. I només comptem amb una certesa: que la seva capacitat d’intervenció sobre els criteris de veritat i de comportament és aclaparadora. ¿Com mantenir en aquest espai els valors referencials de l’humanisme?
Tanmateix, veure com la seva neta i les seves amigues ocupaven un traster per “tenir un lloc per poder riure” va retornar a Kallifatides certa esperança. “Què hi fareu? Només riure?”. “Et sembla poc?”, li va contestar la neta. ¿Un refugi en el desori organitzat de les xarxes socials?
Kallifatides es pregunta: “Què necessitem nosaltres, els adults?”. “Pau, democràcia, estat de dret, igualtat entre homes i dones: això és ser europeu”. Una frase que adquireix especial rellevància en un moment en què Europa s’encongeix dia a dia, s’adapta a les pulsions autoritàries, perd poder i presència, i se la veu una mica més descol·locada. Quan es perd el respecte, els vincles socials es trenquen i la insolència guanya espai: creixen aquells que pensen que no tenen límits, que tot els està permès. I la pulsió nihilista és altament destructiva: trenca els consensos bàsics per imposar les exigències dels que creuen que no han de respectar res: ni les persones, ni les lleis, ni els consensos bàsics.
