Crítica de ‘Lux’, la Passió segons santa Rosalía

BarcelonaLux és un 10 sobre 10. Es presenta com un àlbum conceptual estructurat en quatre moviments, com si perseguís la solidesa estructural d’una simfonia i el desenvolupament d’un drama litúrgic. Quatre moviments, un menys que Toda la vida, un día, de Sílvia Pérez Cruz, un altre disc recent sobre un cicle de vida. I per damunt de tot és una obra emocionant que lliga lletra i música amb tant atreviment com respecte per les diferents tradicions que conformen el relat artístic de Rosalía. Lux no existiria sense Los ángeles (2017), El mal querer (2018) i Motomami (2022), ni sense el flamenc, la polifonia europea, el pop, el trap, la música experimental i els ritmes llatins, però és molt més que la suma de totes aquestes parts, perquè, tot i les notables troballes i filigranes compositives i de producció, tot i la magnificència simfònica d’alguns passatges, tot i la naturalitat amb què relaciona beats urbans i violins barrocs, aconsegueix que les 18 cançons de l’àlbum commoguin per si mateixes. Lux no és un exercici d’estil (o d’estils).

Sintonitzar amb les influències que evoca el disc, com ara Arca, Bach, Björk, Kate Bush, Nick Cave, Händel, Enrique Morente, Puccini, Sufjan Stevens, Scott Walker, Vivaldi i les produccions de José Torregrosa i Ricard Miralles per a Los Chichos, pot fer encara més estimulant l’experiència i premiarà la set del melòman, però les cançons de Lux són el que són gràcies a Rosalía, que ha dut l’ambició artística més enllà de les expectatives, més connectada amb El mal querer que amb el vessant més caribeny, sí, tot i que sense l’èxit de Con altura i Despechá segurament no hauria arribat a la catedral de Lux, amb l’Orquestra Simfònica de Londres, el Cor de Cambra del Palau de la Música i l’Escolania de Montserrat integrades amb criteri i sensibilitat dins de l’univers de l’estrella de Sant Esteve Sesrovires.

1. La veu i les llengües

Com passa amb el millor pop (amb la millor música, de fet), el disc no és un 10 només per la riquesa musical i per l’innegable virtuosisme harmònic i líric. És un 10 precisament perquè tota la complexitat i totes les referències estan al servei d’unes idees i uns sentiments que Rosalía transmet amb més transparència que mai. Fins i tot la veu, que abans emmascarava amb delit, ara la projecta amb més nitidesa; per exemple, a Divinize (cantada en català i una mica d'anglès) i a la balada-ària Mio cristo piange diamanti (en italià), a Sauvignon blanc (en castellà), i quan, "coronada i espinada" i en diàleg amb un piano impressionista, alterna castellà i francès a la dramàtica Jeanne (per Joana d’Arc?). No cal dir que per a l’oient catalanoparlant és un plaer especial sentir-la cantar en català a Divinize, amb aquella naturalitat tan íntima. Jeanne, per cert és una de les tres cançons només disponibles en les edicions físiques de l'àlbum juntament amb Focu 'ranni i Novia robot.

Ben mirat, el fet que hagi volgut cantar en tretze llengües diferents (inclosos l’àrab, l’hebreu i el japonès), i que siguin intel·ligibles, juga a favor de la claredat d’una veu menys tractada i filtrada que en els dos discos anteriors; també hi ajuda una mètrica en art menor que segueix amb rigor i amb un vocabulari menys pop, amb menys argot i amb jocs metafòrics més clàssics. Per exemple, a Magnolias manté imatges motomami com les motos KTM que cremen rodes damunt el taüt, però quan l’emoció es juga els quartos obre la llibreta de les metàfores avalades per la història còsmica: "Yo que vengo de las estrellas, hoy me convierto en polvo para volver a ellas".

2. Una espiritualitat sense intermediaris

Lux és la Passió segons santa Rosalía. Més concretament, la Passió de Rosalía explicada per ella mateixa. Comença amb el neguit de qui voldria viure entre la terra i el cel (primer estimar el món i després estimar Déu, diu) de Sexo, violencia y llantas i la recapitulació de vivències ("crecí y el descaro lo aprendí en Barcelona"), alegries i pèrdues de Reliquia, implicant seccions orquestrals i electrònica en una dialèctica no ben bé d'oposats, però si de relacions conflictives. I acaba amb l’adeu, la mort i la migració transcendent de Memória i Magnolias, una resurrecció més poètica que altra cosa, més còsmica potser, per allò de la pols d’estrelles. Pel camí, per les diferents estacions de la Passió, hi desplega una espiritualitat sense intermediaris que s’alinea amb santes no necessàriament màrtirs, tot i que a Jeanne canta que no hi ha amor més bo que aniquilar-se. Aquesta cançó inclou també un prec a la dissolució dels gèneres, quan diu que no serà un home, tampoc una dona, perquè només el cor pot anomenar-la. Un amor sense documents, doncs.

Entre el piano romàntic que obre Sexo, violencia y llantas i el cor que culmina Magnolias, hi refereix drames, violència i desenganys, i també epifanies, mort i transcendència. Però no aposta pel sacrifici com a camí virtuós, que seria el relat clàssic de l’heroi masculí i que d’alguna manera amarava algunes cançons de Motomami i El mal querer. Ara cerca una altra manera d’estar en el món, com a dona i com a artista, al marge d’inferns emocionals, catarsis narcisistes i manipulacions.

Com a dona, perquè el relat és prou universal perquè molta gent es reconegui en unes històries de decepcions sentimentals on Déu és la metàfora que descriu tot allò que les relacions amb els homes no han sigut. No serà mai la meitat de ningú, ni propietat de ningú, diu a Focu ‘ranni. I només cal notar a les costelles de l’examant els retrets que li etziba a La perla, interpretada amb el grup nord-americà d’origen mexicà Yahritza y su Esencia i formulada com les grans cançons de Juan Gabriel i Paquita la del Barrio: "Medalla de oro olímpica al más cabrón [...] mientes más que hablas [...] Te harán un monumento a la deshonestidad [...] La lealtat y la fidelidad es un idioma que no entenderás". Com passa amb algunes cançons de Taylor Swift i Olivia Rodrigo, no voldràs ser la diana del despit Rosalía. Tanmateix, després assegura que no vol revenja (en el fragment en ucraïnès de De madrugá).

Com a dona, dèiem, i també com a artista, perquè hi ha lletres que es poden llegir com a reflexions sobre aquests anys en el centre del mainstream. Com la Tosca que canta l’ària Vissi d’arte, però sense el sentit tràgic de l’heroïna suïcida de Puccini, Rosalía viu de l’art i per a l’art amb una dedicació gairebé teleològica; una missió, en paraules de Rosalía, que complica la possibilitat de viure entre "la terra" (la vida mundana) i "el cel" (la vida artística). Per això, la transcendència i l’anhel de pervivència de Memória, la magnífica cançó que comparteix amb la portuguesa Carminho, parla també de l’angoixa de l’artista davant la perspectiva de l’oblit. Igualment, a La rumba del perdón hi ha l’artista que recorda que el seu millor amic, el que tocava la guitarra, no devia ser tan amic si va fer el que va fer, i lamenta que el poder pesi més que l’amor. En aquesta cançó que creix entre arranjaments orquestrals de rumba dels setanta i una percussió brutal, Rosalía hi convida Sílvia Pérez Cruz i Estrella Morente. És la mateixa operació que fa amb Björk a Berghain: treure’s el barret i reconèixer-les com a referents que la lliguen amb el fil d’una mateixa història.

Però la peça en què dona i artista es fusionen amb més força (o així es pot interpretar) és la morentiana Mundo nuevo: "Quisiera yo renegar de este mundo por entero, madre de mi corazón. Volver de nuevo a habitar por ver si en un mundo nuevo encontraba más verdad", diu citant la petenera que cantava la Niña de los Peines. ¿Hi ha el lament, gairebé rabiós, per haver participat en la foguera de les vanitats? En qualsevol cas, hi ha el propòsit d’un món nou, com era nou el flamenc de Morente i era nou el pop de Björk. Com és nova la llum de la Rosalía de novembre de 2025.

3. Els pecats no són de Rosalía

Rosalía només es posa guapa per a Déu, mai per a tu ni per a ningú, canta a Novia robot com un crit d’alliberament rotund i definitiu. Lux és una proposta feminista que beu del pensament de Simone Weil, de la gravetat i la gràcia que cita explícitament a Mio Cristo piange diamante, perquè l’amor és massa seriós per banalitzar-lo, i massa excitant per viure’l només d’acord amb les normes d’una Església. "Més viva que mai", pregona en català a Divinize. I a Dios és un stalker alerta que no és la meuca del moment, sinó el laberint del qual no pots sortir.

Déu és omnipresent al disc. L’amor diví sembla un objectiu finalista, i Berghain, la portada de l’àlbum i algunes declaracions a Ràdio Noia i el Popcast de The New York Times poden fer pensar en un Déu indispensable per tirar endavant, com si Rosalía s’atribuís el paper d’emissària divina que nega la vida plena a qui no combrega amb Déu. Berghain, en el context de Lux, ja no és ben bé això. Com deia una altra referent de Rosalía, Patti Smith, Jesús va morir pels pecats d’algú, però no pels d’ella. Per tant, i malgrat tot el material simbòlic i el combat entre l’èxtasi espiritual i la sensualitat carnal de Berghain (probablement inspirada en les experiències místiques de la bretona Armelle Nicolas), més que una devoció proselitista, a Lux hi ha un Déu que funciona com a metàfora de pau emocional, com el diable servia com a agent del malestar en alguns grups de mètal.

Com faria la gran mística alemanya Hildegarda de Bingen, i com ella altres religioses que van ser alhora artistes i científiques abans que la Contrareforma catòlica les condemnes a la subalternitat (si no a la servitud més alienant), Rosalía expressa l’espiritualitat fent coses: en comptes d’un retir íntim o d’elaborar un discurs inequívocament evangelitzador com el de l’actual Daddy Yankee, fa un disc com Lux i el projecta com una obra d’art autònoma que imagina la possibilitat d'una vida i una mort plenes en un món hostil i decebedor. Aquesta és la inspiració que Rosalía recull del misticisme femení que representa Hildegarda de Bingen (sobre la qual Raquel García-Tomás, la compositora de l’òpera Alexina B., està preparant una obra). Així com de Simone Weil assumeix l’ètica de l’amor.

En les cançons de l’àlbum, però, no mostra tan clarament altres influències místiques, com ara la revelació a través del plaer del cos, tret, potser, de quan persegueix la gràcia a Divinize ("la meva columna és un rosari") o quan descriu l’amor com una allau de neu en la qual vol enfonsar-se a La yugular, la cançó més còsmica del disc, amb harmonies àrabs i una coda poètica que recorda Maria Arnal.

4. La reformulació del pop

Lux és el cim de Rosalía, i també d’un any que va començar amb l’esplendorós disc de Bad Bunny. A Lux, on només dues o tres cançons (o fragments de cançons) són ballables segons les convencions dels clubs, hi reformula el pop sense haver de justificar que gaudeix remenant diferents pous estilístics com feia a Motomami, aquell disc aclaparador en què insistia en el concepte de transformació com a essència de la seva personalitat artística. Ja no li cal. Lux és una síntesi maximalista dels interessos musicals, sonors i poètics de Rosalía, exuberant fins i tot en les distàncies més íntimes.

L’originalitat és una personalitat que no crea des de zero, sinó que ensenya amb orgull les cartes de diferents tradicions, i les combina en cançons que semblen reproduir també el model de quatre moviments del disc (algunes amb resultats dramàtics més reeixits que altres). A més a més, ho fa amb una paleta de colors més àmplia que altres artistes que han caminat pel pop amb sabates electròniques i a collibè d’una orquestra i un cor. D’exemples n’hi ha a cabassos. La manera com integra el piano romàntic, el violoncel i l’electrònica a Sexo, violencia y llantas. La solemnitat del flamenc-copla simfònic que enlaira Mundo nuevo, amb Morente i Dorantes en el record. La intel·ligència amb què disposa les veus blanques de l’Escolania de Montserrat en el cor final de Magnolias. L'emocionant registre líric que experimenta a Mio cristo piange diamanti. La corda fregada de Reliquia, que s’acosta al batec experimental d’Hildur Guðnadóttir per transmetre desesperació i porta Rosalía a refugiar-se en el piano com Scott Walker o Nick Cave després d'admetre que no és una santa però que està "blessed". El fado que s’obre pas entre la guitarra a Memória i fa brillar encara més la veu de Carminho. L’electrònica crispada i el ritme ginchero de Focu’ ranni. El trap simfònicocoral de Porcelana. La manera com infiltra harmonies àrabs entre la guitarra espanyola a La yugular...

Lux, els 60 minuts musicals més rellevants del 2025.