La naturalitat de ser adolescent i culturista

Sexe, drogues, rock&roll... i múscul. L’enfilall d’estigmes i etiquetes que arrossega el món del culturisme és infinit: un espectacle que es mou sobre la línia entre l’esport i el xou d’homes que han mutat en monstres de proporcions surrealistes. “No tot s’hi val. Allò no és culturisme”, apunta Daniel Peralta (Castellolí, 2000). El català, aquell noi que quatre anys enrere va descobrir les peses a casa, és una de les veus més autoritzades per analitzar una cultura pràcticament desconeguda al nostre país. “Tampoc ha plogut tant des de llavors”, diu, entre rialles, refugiat en una postura tímida. Sobre l’escenari es transforma, lluint el seu físic gran -sense exageracions-, que l’ha dut a conquerir l’Europeu i el subcampionat mundial natural sub-21 només un any després de començar a competir.

“S’han anat ajuntant factors. Hi ha un privilegi genètic, tot i que jo de petit era gros, i una feina molt constant. Jo tinc la particularitat que he començat molt d’hora”, diu. Així inicia el seu exercici de trencar falsos mites. “No és cert que fer peses quan encara ets jove sigui perjudicial. És molt cansat haver de donar explicacions, com justificar que el meu cos és real i natural. Els menyspreus i els judicis de valor són constants. Haig de ser necessàriament un obsessionat, un penjat”, apunta, sense molestar-se. Peralta ha après a viure amb aquesta realitat, “una part més” de la professió: “Quan vaig començar ningú em donava suport. Per als amics, no poder sortir era un problema. Ho assumeixes. Aprens a escoltar la família i l’entrenador. A la meva mare la vaig anar mentalitzant. No li semblava una bona idea fins que va veure que la dieta i l’entrenament eren naturals”. El procés de preparació és molt més complex que aixecar ferro fins a rebentar. “L’objectiu és intentar tenir el múscul com més gran i definit millor. Per aconseguir-ho passes per diferents etapes. Primer entrenes durament i ingereixes més calories de les que necessites per hipertrofiar i guanyar massa. Quan ja prepares la competició fas el camí contrari i consumeixes menys de l’habitual. Has d’eliminar el greix i el líquid que has anat retenint els últims mesos”, explica. La constància i la fortalesa mental han de ser màximes. Flaquejar no és una opció. “Has de fer sacrificis. Si tot fos fàcil, tothom seria professional. Passar-te pot ser decisiu. A mi m’encanta menjar, però haig de tancar la boca i gestionar el desgast. Madures, aprens la cultura de l’esforç, a ser molt disciplinat i a treballar molt motivat. Jo no em considero precisament aplicat, però si en tinc ganes, puc fer-ho tot”, comenta el castellolinenc. La seva postura de sensat conviu amb les pors i les ambicions d’adolescent: tenir un cotxe, competir als Estats Units o les noies. “Jo m’entreno perquè vull ser el millor. Qui va al gimnàs per lligar, bé, considero que és una ximpleria. Home, no diré que a mi no m’ajudi, però hi ha de tot. Les noies de la meva edat normalment no ho entenen, a les més grans els agrada, i a d’altres, senzillament, els sembla bé fins a cert punt. Al final el meu cos m’ha d’agradar a mi, no em preocupa gens”, confessa.

El culturisme, per raons òbvies, centra tota la seva atenció. “Abans volia ser bomber. Ara ha quedat força desplaçat. Estudio un grau mitjà d’infermeria, però vull que l’esport sigui la meva feina”, assenyala, tot i que admet que és complicat: “La meva disciplina està molt mal pagada perquè és minoritària. El culturisme és molt més que competir, si vols guanyar diners. Has d’alimentar les xarxes socials, la fama i els espònsors. El més lògic seria que les marques et contactessin pels teus resultats, però no és així. A les grans fires hi ha els més influencers, no els millors. I aquesta gent tan mediàtica enganya, no representa el culturisme. Jo vull ser sincer, estic cansat de les trampes en aquest món”.