L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Esquerra i PSOE: amb desconfiança però sense por'

"El soroll en contra de l’acord serà enorme. Crec que tant a l’equip negociador de Sánchez com a la direcció d’Esquerra hi ha ganes d’acord. Per conveniència, esclar, i ho trobo lògic"

Tal com era de preveure, els militants d’Esquerra han dit el que la direcció del partit necessitava: que sí a investir Pedro Sánchez si hi ha una taula de negociació. I per què dic que ho necessitaven, Junqueras i Aragonès? Doncs per una raó òbvia: per negociar amb Sánchez des d’una posició de força, per poder-li dir: “Ja veus com tenim les bases”.

Un 94,6% de la militància d'ERC avala que la direcció iniciï una negociació amb el PSOE

La desconfiança entre les parts, lògica d’altra banda, és tan gran, havent-hi com hi ha presos i exiliats, que Esquerra en comptes de preguntar a les seves bases en positiu (“Està d’acord amb investir Sánchez si prèviament hi ha un acord…?”), ho va fer en negatiu: “Està d’acord amb rebutjar la investidura de Sánchez si prèviament no hi ha un acord?” De fet, el PSOE hauria preferit arribar a un acord primer entre partits i que després la militància d’Esquerra l’hagués ratificat, però Esquerra vol anar molt a poc a poc, com passa amb una nova relació quan vens d’uns quants fracassos.

Ara el PSOE i Esquerra es reuniran. La primera trobada ja serà aquesta setmana, probablement a Madrid, i després anirien alternant-les amb Barcelona. Què començarà posant Esquerra sobre la taula? Un referèndum i una amnistia. Junts per Catalunya demana el mateix que Esquerra i que hi hagi un mediador internacional en les converses. És de manual: tu comences negociant amb les exigències a dalt de tot. Per això fonts del PSOE veuen difícil arribar a la investidura abans de Nadal.

Perquè, d’entrada, el PSOE dirà que no, excepte a seure i a parlar, esclar. Dirà que no, primer, perquè una part del PSOE mateix (allò que en diuen els barons) abans s’estimarien més pactar amb el PP i Ciutadans que amb els “rojos” i els “separatistes”. I després perquè tornen a aparèixer els dimonis familiars de quan l’Estatut de fa 13 anys, que pretenia reconèixer Catalunya com a nació. Anem als clàssics: La Razón: “El PSC pide reconocer ahora a Cataluña como «nación»”. 

Un titular en el qual els detalls clau son “ ahora”, com dient “ Éramos pocos y parió la abuela”, y “ nación”, posat en cometes com qui s’ho agafa amb pinces. I per no ser menys, El Mundo titula: “El PSC exige que Catalunya sea nación y ministros 100% suyos”, on les claus són “ exige ser nación” y “ 100% suyos”. Suyos, no nuestros. Son muy suyos… En fi, perdonin.

Això anirà així. El soroll en contra de l’acord serà enorme. Crec que tant en l’equip negociador de Sánchez com en la direcció d’Esquerra hi ha ganes d’acord. Per conveniència, esclar, i ho trobo lògic. És que Sánchez no pot anar a terceres eleccions. I pel que fa Esquerra, tu ets un partit útil en tant que ets al centre del tauler, tens capacitat per influir i ets capaç de fer avançar la negociació. El problema és que hem anat tan lluny en el conflicte que posar-se a negociar res ara és com entrar a arreglar Fukushima amb el reactor fumejant, i no faltaran les veus dels que els diran, al PSOE i a Esquerra, que són uns traïdors. Jo crec que cal que ho provin, que no té sentit dir que tenim un conflicte polític que demana una sortida política i ara que pots fer el primer pas quedar-te a casa. Té poca èpica, però hi ha una part de la democràcia que és així, diàleg a través dels nostres representants.

Un apunt final. 

Ahir van arribar al Tribunal Suprem les al·legacions de les defenses i els fiscals van aprofitar-ho per dir que les condemnes que va fixar el tribunal són “a la baixa”, i que el fets “ pudieran haber tenido un encaje normativo más riguroso”. O sigui que sedició era poca cosa i calia haver condemnat per rebel·lió, que era el que la Fiscalia demanava. Els fiscals van fer una rebequeria, ahir.    

Llibertat per als presos polítics, per als processats, per als exiliats. I que tinguem un bon dia.

Més continguts de