L’anàlisi d’Antoni Bassas: “La Fiscalia transmet el missatge d’Espanya a Catalunya”

"Els fiscals anunciaven una petició de penes buscant el ‘chilling effect’, dissuadir aquesta generació de catalans i, si pot ser, la següent, de buscar mai més la independència"

Aquest matí ha començat a acabar-se el judici del Tribunal Suprem. La Fiscalia ha iniciat el torn de lectura de les conclusions definitives. I cap sorpresa. La Fiscalia va a totes. Ja ho sabíem. Demana rebel·lió, sedició, malversació.

25 anys per a Junqueras, 17 anys per a Carme Forcadell, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, 16 per a Bassa, Rull i Turull, 7 per a Mundó, Vila i Borràs. L’encarregat de posar veu a la petició de la Fiscalia ha estat el fiscal Javier Zaragoza, que ha començat de manera torrencial, perquè no hi hagués cap dubte que res del que ha estat escoltant durant quatre mesos li ha fet moure ni un mil·límetre la qualificació dels fets amb què va arrencar la vista oral. O sigui, no són presos polítics, Junqueras és un cínic, Cuixart i Sànchez eren “dos señores que se convirtieron en los dueños del orden público”, el Procés recordava el totalitarisme, hi va haver violència, allò va ser un cop d’estat.

"Junqueras és el motor principal de la rebel·lió": les frases de la Fiscalia en l'informe final


Esclar, Zaragoza ha hagut de repetir la coneguda pirueta d’afirmar que hi va haver un cop d’estat sense que l’exèrcit hi hagués d’intervenir, sense que es disparés ni un sol tret i sense que s’amenacés amb armes a ningú (ningú que no fos un votant). I per això ha hagut de dir que “la mobilització ciutadana va ser una de les armes”, i que fixa’t si va ser un cop d’estat que el rei “tuvo que pronunciar un discurso y tampoco esto es muy normal”. I ha hagut de girar alguns arguments, com ara que un cop d’estat no s’anuncia ni s’explica per la tele durant mesos, i ha dit que sí, que els plans de la Generalitat van ser desenvolupats a la vista de tothom i allò va ser “la crònica d’una rebel·lió anunciada”.

Sentint els fiscals he tornat a sentir un Catalunya-Espanya, i no un de qualsevol, sinó un monòleg històric: eren fiscals de Madrid acusant el Govern, el Parlament i dos importants líders socials de Catalunya. Els fiscals parlaven de política, i per tant, era un Catalunya-Espanya fracassat. Retorçaven els fets, i, per tant, anunciaven una petició de penes no basada en la justícia sinó en l’escarment, buscant el ‘chilling effect’, l’efecte de paralitzar, de dissuadir aquesta generació de catalans i, si pot ser, la següent, de buscar mai més la independència. La justícia espanyola és el braç escollit entre els poders de l’estat per donar una aparença de legalitat a la resposta d’Espanya a Catalunya. La justícia ha actuat a la llum del dia. Altres poders ho han fet en la penombra o, directament, a les clavegueres. No entra al fons del problema. Prohibeix el problema. El converteix en delicte. És l’avís de la gravetat que tornarà a apoderar-se de la història del país quan arribi la sentència. Sentint els fiscals he rellegit les pàgines de la història recurrent d’aquest país, que amb més o menys traça braceja perquè “els homes no poden ser si no són lliures”.

Llibertat per als presos polítics, per als processats, per als exiliats.

Més continguts de