L’anàlisi d’Antoni Bassas: 'Macron i la distinció entre patriotisme i nacionalisme'

"Benvingut sigui el discurs de Macron, però aquesta distinció entre el patriotisme i el nacionalisme és avantatgista. Perquè Macron i França són tan nacionalistes com qualsevol altra nació, però apareixen ennoblits per l’existència d’un estat que, per art de màgia, converteix el nacionalisme en patriotisme"

ANTONI BASSAS
ANTONI BASSAS Periodista

“El patriotisme és justament el contrari del nacionalisme. El nacionalisme n’és la traïció”. La frase la va pronunciar ahir Emmanuel Macron, president de França, durant un acte solemne a París amb 84 caps d’estat i de govern per commemorar el centenari del final de la Primera Guerra Mundial.

Macron i Merkel clamen pel multilateralisme

Si han anat a França deuen haver vist que no hi ha poble ni poblet que no tingui el seu monòlit amb els noms dels joves de la localitat que van morir en aquella carnisseria de trinxeres i gasos letals, i a Anglaterra, ara al mes de novembre, és freqüent veure persones, edificis, autobusos amb la rosella, la “poppy”, que recorda els nombrosos morts d’aquella guerra. Una guerra que va ser inicialment coneguda com la Gran Guerra però que vint anys més tard es va veure superada per una altra guerra global, de manera que amb tota la perspectiva d’aquell desastrós començament de segle XX, del conflicte que ara ha fet cent anys se’n va acabar dient Primera Guerra Mundial i del que va començar el 1939 se’n va dir Segona Guerra Mundial.

Des d’aleshores, ha estat inevitable pensar que si n’hi va haver una primera i una segona, també n’hi pot haver una tercera.  

D’això parlava ahir Macron en aquest acte de París quan va deia que “la pau no es pot donar per feta”. Ni la pau, ni la democràcia, ni cap dret social, ni cap dret civil. Tot demana que cada generació s’arremangui. Podríem debatre com ha evitat el món fins ara una tercera guerra mundial, que és armant-se, fent allò de “si vols la pau, prepara la guerra”, o disputant-la fragmentada, lluny de casa i, per tant, flirtejant amb la possibilitat de tornar al conflicte.

Però em vull quedar en aquesta frase de Macron: “El patriotisme és el contrari del nacionalisme”. Era una frase destinada a Donald Trump, i anava seguida d’aquesta altra:

“Dient els nostres interessos primer i què importen els dels altres s’esborra el que una nació té de més preciós, el que la fa ser gran: els seus valors morals”. Macron, igual que va fer Merkel després, va clamar contra l’unilateralisme. Trump va contestar amb fets: va assistir només a alguns actes i la resta del dia va seguir la seva pròpia agenda.

Però aquestes paraules de Macron són interessants sentides des de Catalunya, on el concepte ‘nacionalista’ ha tingut històricament un sentit més reivindicatiu que no pas agressiu. És a dir, que una nació sense estat tingui partits i polítiques nacionalistes indica que hi ha una insuficiència institucional o de reconeixement que ha de ser corregida per la via de l’afirmació constant. Naturalment, el nacionalisme català, com qualsevol altre nacionalisme, portat a l'extrem pot ser insufrible per obssessiu. Però quan la que es fa nacionalista és una nació que té un estat, aleshores ja no és insufrible, és que és perillósa, perquè un estat acostuma a tenir un exèrcit, una capacitat de fer servir la força, d’intervenir internacionalment. I això és el que va passar a la Primera i la Segona Guerra Mundial. Quan Macron parla dels perills del nacionalisme, parla dels perills del estats que s’emborratxen amb la bandera. Un estat nacionalista és una redundància, perquè, de fet, no hi ha artefacte polític més nacionalista que un estat, en nom del qual es pot matar (exèrcit) sense que ningú ho discuteixi i es poden destinar diners dels impostos a comprar armes en nom de la pàtria, imposar una llengua a les escoles, etc. Per això, benvingut sigui el discurs de Macron, però aquesta distinció entre el patriotisme i el nacionalisme és avantatgista. Perquè Macron i França són tan nacionalistes com qualsevol altra nació, però apareixen ennoblits per l’existència d’un estat que, per art de màgia, converteix el nacionalisme en patriotisme. És exactament el que diu Rivera. Si vostè diu que és català, és nacionalista; si diu que és espanyol, és patriota.

La mala notícia per al món és que cada vegada hi ha més presidents, com Trump, que presumeixen de ser nacionalistes. I aquests, com va dir Macron, són els que fan que “els vells dimonis estiguin resorgint”.

Llibertat per a tots els empresonats, per als processats, per als exiliats.

Més continguts de