L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Maleter, claveguera i fer petar la cafetera'

"Si no podien evitar que es presentés, poden evitar que sigui president?"

Just abans de començar aquesta anàlisi he mirat què hi diu a l’ agenda del Parlament per demà, i hi diu això: A les 3 de la tarda, ple de votació d’investidura del diputat Carles Puigdemont i Casamajó.

Però és això el que passarà? No ho sap ningú. Perquè dissabte a la nit el TC va parlar: si Puigdemont vol ser investit, ha de presentar-se a Barcelona, al Parlament, perquè la investidura a distància no val. Però venir a Barcelona vol dir passar primer pel jutge. En paraules del TC: “No podrà procedir-se a la investidura del candidat sense la pertinent autorització judicial, encara que comparegui personalment a la cambra”.

I aquest matí, quan he volgut saber si Puigdemont vindria al Parlament per a la investidura, la resposta que he obtingut ha estat que hi ha menys d’un 1% de possibilitats que vingui.

Puigdemont s'inclina ara per no demanar permís al Suprem per a la investidura

I malgrat tot, de moment, la convocatòria per demà a les 3 continua en peu, però és una convocatòria que li pot costar una acusació de desobediència al president del Parlament, Roger Torrent, i a la mesa de la cambra.

I malgrat tot, Puigdemont insisteix que té dret a ser investit. Ho ha dit el seu advocat, Jaume Alonso-Cuevillas, a RAC1: “No volem acceptar que la investidura pugui estar sotmesa a una autorització judicial perquè això va en contra dels principis de l’estat de dret”. I l’advocat del president ha arribat a dir que “si ell considera que per fer petar la cafetera ha de venir aquí i fer-se empresonar, ell té la valentia per fer-ho”. Però ja dic, és pràcticament segur que no vindrà (en el moment en què estic dient això).

Per tant, si no ve i el president Torrent convoca el ple, el conflicte s’embolica encara més. I és normal que el president Torrent pensi a mantenir la convocatòria i el candidat Puigdemont vulgui ser investit. Puigdemont, perquè compleix tots els requisits polítics, perquè té els drets polítics intactes. I Torrent, perquè va fer la ronda de consultes i dels 135 diputats el que té els vots és Puigdemont. Mirin, els faig la història molt ràpidament. Puigdemont es presenta a les eleccions. Més encara: el ministre Méndez de Vigo diu, textualment, que el govern espanyol veuria “de bon grat” que Puigdemont participés a les eleccicons del 21-D perquè "Puigdemont y todos los líderes políticos pueden participar en las elecciones porque están en su derecho. Sería bueno porque es una manera de que los catalanes juzguen y opinen sobre las políticas que ha llevado a cabo el señor Puigdemont en el último año", o sigui, el govern espanyol calculava que Puigdemont rebria un vot de càstig a les urnes, que els sobiranistes eren un exèrcit captiu, desarmat i en retirada, que per això seria impossible que tornés a ser president; per tant, que es presenti. I, oh, sorpresa, Puigdemont s’inventa Junts per Catalunya, queda segon i torna a ser candidat a la investidura. I comença el neguit a la Moncloa. Sobretot, que Puigdemont no pugui ser investit. I dimecres demanen al Consell d’Estat un informe per anar al TC i que se suspengui el ple. I el Consell d’Estat diu el que qualsevol persona amb sentit comú diria: que no es pot suspendre un ple per una cosa que encara no ha passat, que és que no sabem si Puigdemont hi serà o no. Alarma total a la Moncloa; de fet, ‘El País’ parla de “miedo y vértigo”: com que aquesta no és la resposta que vol el govern de Rajoy, presenta el recurs igualment. I divideix el TC, que s’està des de la una del migdia fins a les nou del vespre de dissabte, deu hores, per decidir què fa. La meitat del TC volia permetre el ple i l’altra meitat, suspendre’l. Al final, el TC li dona al govern el que vol, a base d’envair les atribucions del Parlament i dir qui pot ser investit i qui no, passant per sobre de les urnes.

I com ho argumenta, el TC? A la portada d’‘El País’ d’avui hi tenim la resposta:

“El Gobierno transmitió a miembros del Constitucional su preocupación por el daño que sufriría el Estado con la investidura del presidente fugado”. O sigui que el TC obliga Puigdemont a passar pel jutge i condiciona la convocatòria del president del Parlament senzillament per raons d’estat. Això és tot. Em pregunto: si tan greu és que el ple es pugui convocar i tan greu és que Puigdemont pugui ser investit, per què el van deixar presentar? Si no podien evitar que es presentés, poden evitar que sigui president? I per cert, Puigdemont no està “fugado”: va marxar lliurement d’Espanya, es va presentar a la justícia belga, el jutge el va deixar en llibertat amb mesures, Espanya no va sostenir els càrrecs ni davant la justícia belga ni davant la danesa i Puigdemont ara és un home lliure a Bèlgica, a Dinamarca i ves a saber quants països més.

“Por i vertigen” del govern espanyol davant el fet que Puigdemont pugui ser investit. Por del ridícul com el de Dinamarca, on el jutge no s’atreveix a demanar la detenció amb l’argument que això podria afavorir Puigdemont.

"Si l’Estat no vol Puigdemont, que s’encarregui d’impedir-ho, amb totes les conseqüències; no els hi posem fàcil"

Davant tot això, la pregunta és: què cal fer? Joan Tardà va dir diumenge a ‘La Vanguardia’: “Si cal, haurem de sacrificar Puigdemont”, i li va caure un diluvi de crítiques. L’argument és: si l’Estat no vol Puigdemont, que s’encarregui d’impedir-ho, amb totes les conseqüències; no els hi posem fàcil.

D’altres recorden que “totes les conseqüències” vol dir que Torrent i la mesa seran processats, que la investidura de Puigdemont serà anul·lada, que podem anar a eleccions (que les convocaria Rajoy ves a saber quan) una temporada més. “No es pot cedir”, diuen els uns, i els altres contesten que des del moment en què vàrem acceptar les eleccions del 155 ja hem cedit. És cert que a l’Estat brindarien amb cava de treure’s de sobre Puigdemont: ho veurien com un èxit. També és cert que veien com un èxit carregar-se Pujol i carregar-se Mas perquè pensaven que escapçant la cúpula s’acabava el moviment. I no. I el moviment no s’acabarà.

Pensar en termes de cedir, i per tant, de traïció, és la pitjor manera d’encarar un moment com aquest, quan es tracta de mantenir el cap fred. Ja va passar el 26 d’octubre.

Si el sobiranisme no es cansa i l’Estat tampoc, i no reconeix la realitat tal com és, el conflicte continuarà. Perquè el 2010 ja van carregar-se part de l’Estatut que havíem votat en un despatx. Ara fan el mateix amb el candidat que hem votat. Això és insostenible. Per a un estat no, per a un estat deu ser sostenible, perquè els estats tenen la força. Però per a una societat, la catalana i l’espanyola, sí.

Llibertat per a Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Oriol Junqueras i Joaquim Forn.

I que puguin tornar aviat a casa Carles Puigdemont, Toni Comín, Clara Ponsatí, Meritxell Serret i Lluís Puig.

Més continguts de