L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Anàlisi sobre l'estat de la Unió'

"Tenim una victòria electoral, una majoria parlamentària i la possibilitat de fer un govern. Tenim la possibilitat de contestar a la pregunta del cineasta Ken Loach ahir, a Barcelona: 'Els interessos de la classe treballadora avançarien o retrocedirien amb la independència?'”

Suposo que seria més fàcil contestar a aquesta pregunta (“com estan?” políticament parlant) si vostès i jo poguéssim contestar abans a la pregunta “on som?”. On som després del dia d’ahir?

La resposta és que som en un temps mort i hi serem fins que el president del Parlament, Roger Torrent, no torni a convocar el ple d’investidura que ahir va suspendre.

Sabem que ahir la decisió de Torrent no va agreujar la situació dels presos, no torna a enviar gent a la presó ni li obre a ell ni a la mesa una causa judicial. Per això dèiem ahir que la decisió de Torrent obria un nou temps, perquè, en suspendre el ple, Torrent no va voler desobeir el TC, com havia estat passant fins ara, però no va permetre la investidura de Puigdemont tal com havien quedat. I això té unes implicacions enormes.

Perquè per ser influent des de Brussel·les, per cridar l’atenció internacional, per poder fer anar de corcoll l’estat espanyol i fer-li fer ridículs espantosos, com el del jutge no demanant la seva detenció ni a Bèlgica ni a Dinamarca, Puigdemont ha de ser president. Fixeu-vos què deia ahir Rajoy: “A la vida hi ha més coses que Puigdemont”. I què deia  Pedro Sánchez: “Hem d’exigir a la majoria parlamentària independentista que s’emancipi de Puigdemont”. Estan obsessionats amb ell. Per això, en el moment que Puigdemont no sigui president els focus s’apaguen davant seu. I això el fa més dèbil personalment, políticament, mediàticament i qui sap si judicialment.

Ahir, el president Torrent, un nou actor, inesperat fa uns dies, va començar a fer realitat allò que va dir Joan Tardà diumenge a ‘La Vanguardia’: “Si cal, sacrificarem Puigdemont”.

Es pot entendre que Torrent no vulgui més perjudicis per a ningú. I fins i tot que un cop que s’ha desfet la coalició de Junts pel Sí entre PDECat i Esquerra, Esquerra no vulgui pagar un alt preu judicial per investir Puigdemont, un altre actor nou, inesperat fa dos anys, que ha resultat ser un competidor extraordinari. Gairebé sense partit, va passar al davant d’Esquerra.

Ara, de tot, el menys comprensible és que Puigdemont i Torrent, Esquerra i Junts per Catalunya, d’això no en parlessin clarament. El menys comprensible és que ara estiguem parlant de si hi va haver cinc trucades perdudes a un telèfon que sonava a Brussel·les. Això no és presentable. Entenc que, en democràcia, els partits competeixen entre ells, però la situació d’emergència nacional que viu Catalunya limita la competència electoral entre Esquerra i Puigdemont. O s’ho parlen, o passaran coses com les d’aquest matí. Telecinco ha penjat les imatges de la pantalla del mòbil de Comín amb un missatge de Puigdemont on el president li diu: "El pla de la Moncloa triomfa. Només espero que sigui veritat i que gràcies a això puguin sortir tots de la presó perquè si no el ridícul seria històric". "Suposo que tens clar que això s'ha acabat. Els nostres ens han sacrificat, almenys a mi. Vosaltres sereu consellers (espero i desitjo) però jo ja estic sacrificat com suggereix Tardà". ”No sé el que em queda de vida (espero que molta) però la dedicaré a posar en ordre aquests dos anys i a protegir la meva reputació. M’han fet molt de mal amb calúmnies, rumors, mentides, que he aguantat amb un objectiu comú. Això ara ha caducat i em tocarà dedicar la meva vida en defensa pròpia”. Si això és un rampell d’ahir a la nit, o una decisió ferma, si és el primer anunci del pas al costat, ho haurà de dir Puigdemont.

Puigdemont a Comín en un missatge privat: "Això s'ha acabat, els nostres ens han sacrificat, almenys a mi"

Si Esquerra no vol investir Puigdemont ho ha de dir i aguantar-ho. I explicar-ho. Igual que Puigdemont hauria d’explicar per què creu que no és millor que algú altre del seu grup faci govern i anem a eleccions.

Ara bé, tots plegats, els partits i els votants, hauríem d’estalviar-nos de dir-nos traïdors. L’objectiu és difícil. I en aquests mesos, tothom ha tingut atacs de realisme. Ahir va ser Torrent. El dia 10 d’octubre va ser Puigdemont, quan va dir al Parlament que ajornava la proclamació de la independència davant la decepció de la gent que ho esperava a l’Arc de Triomf. El dia 26 i 27 d’octubre vàrem estar a així d’anar a eleccions convocades per Puigdemont, i gent, tant d’Esquerra com del seu propi partit, se li van tirar a sobre.

"Tots plegats, els partits i els votants, hauríem d’estalviar-nos de dir-nos traïdors"

Quan a sobre de l’estratègia nacional has de comptar amb la del partit i amb la personal, i la personal és tan dramàtica que inclou presó o exili, res no és fàcil. Hem tingut una dignitat extraordinària com a país. No ho fem malbé.

Ahir els partits del 155 i els comuns celebraven amb la boca petita la decisió d’ajornar el ple. Sí, també celebraven que Puigdemont es presentés a les urnes i que fins i tot la CUP acceptés de presentar-s’hi i els va sortir malament. Tan malament que mirin quina notícia aquest matí:

Espanya corre el risc de ser rebaixada de "democràcia plena" a "democràcia defectuosa", segons ha anunciat aquest matí l’’Índex de democràcia’ de la Unitat d’Intel·ligència d’Economistes, un grup de recerca que cada any confegeix una influent classificació anual de la democràcia.

La rebaixa de la qualitat de la democràcia a Espanya es deu "al seu intent de frenar el referèndum il·legítim de Catalunya sobre la independència de l'1 d'octubre i el seu tractament repressiu dels polítics independentistes". Atenció, perquè aquest índex va ser citat pel rei Felip VI la setmana passada a Davos per defensar les credencials democràtiques d'Espanya.

Diuen els directors del ‘think tank’ que l'ús del "legalisme pesat per tractar el que és essencialment una qüestió democràtica o negar un vot democràtic" no és "realment el signe d'un govern que aprecia la democràcia i vol expandir-la". “Que avui, en una democràcia moderna, veure que els polítics elegits estan acusats d'un càrrec bastant arcaic... no sembla estar d’acord amb el rànquing d'Espanya com una democràcia plena”.

És exactament el que hem dit aquí centenars de vegades: Espanya combat la democràcia a Catalunya amb eines autoritàries. I el món ho veu i ho diu.

Mirin, ja que avui es parla del discurs de l’estat de la Unió dels Estats Units, si jo l’hagués de fer de Catalunya els diria que hauríem de fer com a l’Apol·lo 13. Quan la tripulació va dir allò de “Houston, tenim un problema”, Houston va demanar-los: “Digueu-nos tot el que teniu a bord: cables, plàstics, eines, tires adhesives, embuts, bidons… i amb això veurem què se’ns acut per salvar-vos”. Què podem fer amb el que tenim? Tenim una victòria electoral, una majoria parlamentària i la possibilitat de fer un govern. Tenim la possibilitat de contestar a la pregunta del cineasta Ken Loach ahir, a Barcelona: “Els interessos de la classe treballadora avançarien o retrocedirien amb la independència?”

Llibertat per a Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Oriol Junqueras i Joaquim Forn.

I llibertat de moviments per a Carles Puigdemont, Toni Comín, Clara Ponsatí, Meritxell Serret i Lluís Puig.

Més continguts de