L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘El carrer, amoïnat però no espantat’

"La gent pot estar amoïnada, però no espantada. Que la humiliació a la qual se sent sotmesa des de fa temps perquè l’Estat no escolta, i només reprimeix, no fa més que créixer"

Ahir em mirava les persones que van assistir a la manifestació de Barcelona per recordar l’1 d’Octubre. Hi havia més gent gran que no pas jove, semblava gent d’ordre, el menys semblant a una manifestació de radicals encaputxats. 

El segon aniversari de l’1-O referma el compromís amb la no-violència

"Ahir vaig tocar amb les mans una expressió que hem sentit sovint: que l’1 d’Octubre va ser un moment fundacional"

Els vaig veure impulsats per la força d’un dels dies més importants de la seva vida, l’1 d’Octubre. Estem parlant de gent que ha viscut molt, que n’ha vist de tots colors, a la qual no és fàcil ni enganyar ni sorprendre, i que es troba que mai no havia vist ni sentit res com l’1 d’Octubre: amagant urnes, defensant col·legis tota la nit, aguantant les pallisses de la policia, protagonitzant l’acte de ruptura més radical que hi hagut a Espanya en els últims 40 anys. Ahir vaig tocar amb les mans una expressió que hem sentit sovint: que l’1 d’Octubre va ser un moment fundacional. Que sigui fundacional de la República Catalana ja ho veurem, però de la desconnexió afectiva amb l’estat espanyol, de la pèrdua de legitimitat absoluta de l’estat espanyol a Catalunya per a molta gent, de la convicció d’estar defensant una causa justa i d’estar defensant-se d’una injustícia profunda de presons i exili..., d’això, sí que va ser un moment fundacional.  

"El secessionisme agita els carrers i crida a la desobediència", portada d''El País'

Avui  la majoria de mitjans posen l’accent en una paraula: desobediència. S’està preparant l’opinió pública per si al final Pedro Sánchez activa l’article 155 o retira a la Generalitat les competències dels Mossos o la gestió de les presons. Hi ha alguna probabilitat que això passi, perquè arribarà la sentència i hi haurà protestes, i Sánchez està en campanya i tindrà la temptació de guanyar a Espanya reprimint Catalunya. És de manual. 

Davant d’això, dues idees. Una: expressar preocupació. Després de la sentència, l’Estat dirà allò de “en democràcia les sentències s’acaten encara que no ens agradin” i a partir d’aquí ho justificarà tot. I l’altra és preguntar-me: qui informa l’Estat del que passa a Catalunya? Si després dels errors de no haver vist venir el 9-N, ni l’1 d’Octubre, i d’haver posat gent a la presó per delictes que no han comès, encara es pensen que amb repressió i 155 aconseguiran acabar amb el conflicte polític que hi ha a Catalunya... Perquè és evident que no. Si alguna cosa ens va mostrar la manifestació d’ahir, més que no pas la de l’Onze de Setembre (que, en canvi, va ser molt més nombrosa), és que la independència, o pel cap baix, el referèndum i la llibertat dels presos, continua sent la causa de la vida d’una gran part de la societat catalana. Que això no marxarà. Que és un element estructural. Que la gent pot estar amoïnada, però no espantada. Que la humiliació a la qual se sent sotmesa des de fa temps perquè l’Estat no escolta, i només reprimeix, no fa més que créixer.  

Llibertat per als presos polítics, per als processats, per als exiliats. I que tinguem un bon dia.