L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'La claredat, Borrell i els 'menes''

"El problema, i perdonin el joc de paraules fàcil, serà aclarir-se aquí, perquè en aquests moments, quan algú fa una proposta, de seguida se’l desqualifica amb partidisme"

4 min

L’actualitat d’avui ens ofereix l’exemple perfecte d’on som i què haurien de fer els partits polítics, en forma de dues notícies, aparentment desconnectades.

La primera, aquesta proposta del president del Parlament, Roger Torrent, que l’Estat faci un pacte amb Catalunya per saber com, quan, amb quines majories, amb quines preguntes, es podria fer un referèndum d’independència.

Se’n diu “pacte de claredat” perquè es fa servir el concepte creat fa 20 anys al Canadà quan el seu Parlament va aprovar una llei que recollia les condicions amb què el govern del Canadà podia negociar sobre la separació del Quebec, i va establir que calia un referèndum previ i un ‘sí’ ampli. Torrent ho va proposar ahir en una conferència a Madrid: “És evident que un estat democràtic no pot retenir per la força de manera indefinida una comunitat nacional contra la seva voluntat. I si tot és així, necessitem un pacte de claredat per fixar les circumstàncies i les condicions per la celebració d’un referèndum”.

La Moncloa de seguida va contestar, i, sorpresa, sorpresa, va dir que ‘no’, ¿per boca de qui? De l’encara ministre d’Exteriors i de Catalunya, Josep Borrell, que ja saben que, a aquestes altures, i salvada la seva carrera, només té un objectiu polític, que és impedir la independència de Catalunya: “No existeix cap possibilitat constitucional de celebrar un referèndum de secessió a Catalunya, a Espanya. I en això no som diferents. Això és el que passa a tots els països democràtics, amb alguna excepció”.

Borrell sap construir una idea: “cap possibilitat”, o sigui “abandoneu tota esperança” i “no som estranys” o sigui “no digueu que Espanya no és un estat democràtic”.

Naturalment, Borrell s’agafa a la part de l’argumentari que li interessa. Cap govern democràtic del món pot ignorar la voluntat democràtica d’una part del país, en una qüestió tan important. A Catalunya l’estat espanyol no té el consentiment de la meitat dels governats. Ho diu molt bé Roger Torrent: no es pot retenir per la força una comunitat nacional. Dir que no hi ha cap possibilitat és tant com usar la força per negar la realitat. Només per això, senyor Borrell, l’estat espanyol és estrany. I els motius per considerar-los estranys a vostès augmenten cada dia: només per agafar una notícia d’avui, ja és la segona vegada que el Grup de Treball de Detencions de l’ONU els diu que han d’alliberar els presos polítics. I és estrany, per violent, un estat que pega a la seva gent per voler votar. Són pitjor que estranys, senyor Borrell, són autoritaris.

Però ens equivoquem si ens centrem en Borrell, perquè per més pisto que ens doni, no és ell qui marca la doctrina. Pedro Sánchez està tenint una actitud lamentable. Per explicar als espanyols per què no vol Podem al govern i per què encara no està investit, posa Catalunya com a excusa: que Iglesias i ell ho veuen diferent. Pedro Sánchez té por de liderar una solució per a Catalunya, té por dels seus ‘barons’, dels seus votants, de les autonomies que reben més que no paguen, por de la dreta mediàtica, dels poders de l’Estat profund, de la democràcia.

Per això, no hi ha més remei que continuar posant en evidència que l’estat espanyol té un problema a Catalunya, que tindria una solució, però que no la vol sentir. Cal insistir-hi, i de la mateixa manera que Borrell diu que no hi ha cap possibilitat per a un referèndum cal dir-li que no hi ha cap possibilitat que una majoria de catalans deixin de reclamar un referèndum d’independència.

¿És una llei de la claredat ‘la’ solució? No ho sé, però qualsevol via democràtica a la independència que vulgui tenir un reconeixement internacional ha de ser clara. El problema, i perdonin el joc de paraules fàcil, serà aclarir-se aquí, perquè en aquests moments, quan algú fa una proposta, de seguida se’l desqualifica amb partidisme.

I, mentrestant, i aquesta és l’altra notícia, ens trobem a Catalunya amb un problema al qual no podem girar la cara: ahir al vespre, un grup de veïns del Masnou van protestar contra la presència dels menors no acompanyats que viuen en un alberg del municipi, i un altre grup de veïns, convocats per la Xarxa d'Acollida i entre els quals hi havia grups antifeixistes, van aparèixer per no criminalitzar aquest col·lectiu. Aquest episodi arriba després que el cap de setmana passat els Mossos d'Esquadra van detenir un menor tutelat per l'intent d'agressió sexual a una altra menor a la localitat.

Mirin, amb independència o sense, Catalunya pertany al món desenvolupat, i aquí arriba gent de tot el món, amb papers o sense. En poc més de dos anys, han arribat a Catalunya més de 5.600 menors no tutelats. La responsabilitat de fer-se’n càrrec fins que no siguin majors d’edat és de la Generalitat. No és un col·lectiu fàcil de tractar: són joves, les han vistes de tots colors, en molts casos han perdut la noció d’autoritat i el carrer és el lloc on poden acabar sent uns delinqüents treballant per a altres delinqüents. En alguns refugis per a sensesostre, alguns d’aquests joves han desplaçat per la força gent més gran. No són fàcils. Dir que no els volem no és una opció. Vindran igual. Tractar-los de manera que tinguin un futur i puguin conviure entre nosaltres normalment vol temps i diners, voluntat política i generositat de tots. És aquí on el govern de Catalunya ha de liderar, ha d’insistir perquè l’Estat tingui en compte aquesta gran responsabilitat i despesa sobrevinguda. I es mulli. També som en això, i gestionar-ho bé, a part de ser una obligació, és una gran oportunitat de demostrar tot allò de fer un país millor.

Llibertat per als presos polítics, per als processats, per als exiliats.

stats