L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Una mica de confiança, sisplau'

"Que els altres exagerin sobre mi, fins i tot que menteixin, no em pot impedir que jo faci autocrítica. En aquest sentit, qualsevol que cremi una paperera ens allunya a tots de cap solució"

La celebració del primer aniversari de l’1 d’Octubre va acabar malament, sobretot a les portes del Parlament, on alguns manifestants van fer un intent  d’entrar a l’edifici.

La marxa de l’1-O acaba amb incidents al Parlament


Era el final d’un dia en què milers de persones van manifestar-se en pau.

Per tant, i aquesta és la primera qüestió, estem davant de les protestes violentes d’una minoria. I la segona és que els aldarulls d’ahir són d’una violència menor, comparada amb la carregada de tensió emocional que arrosseguem des de fa un any o del que es veu en països del nostre voltant quan hi ha protestes sobre fets greus.

Per tant, quan el PP o Ciutadans demanen un 155 indefinit, perpetu, en tarifa plana, gesticulen, exageren. Suspensió indefinida de l’autonomia, aquesta és la proposta. Doncs molt bé, tindran conflicte tota la vida.

Ara bé, tinguem-ho clar: que els altres exagerin sobre mi, fins i tot que menteixin, no em pot impedir que jo faci autocrítica. En aquest sentit, qualsevol que cremi una paperera ens allunya a tots de cap solució. Qualsevol acte de violència se’ns gira en contra, políticament primer, però moralment després. Avui el director general de la Policia ha declarat que des d’aquest cap de setmana els Mossos han observat un gir en alguns grups, que els van a buscar, que van a buscar la confrontació amb els Mossos. Això no vol dir que la manifestació dels policies i guàrdies civils no fos una vergonya que s’hagués hagut d’evitar o de minimitzar, o que alguns Mossos hagin actuat amb respecte escrupolós al protocol d’actuació, però penso que ens hem de dir que no ens podem tornar addictes a l’adrenalina d’aquell mes d’octubre de l’any passat. La desobediència en tot, cada dia, és impossible, no s’aguanta i sol acabar malament. Cal calcular molt bé quan i com cal forçar la situació (valguin com a exemples el 9-N o l’1 d’Octubre), i així i tot mai no es té la seguretat d’encertar. A aquestes altures tots sabem que no hi ha dreceres per a la independència.

Ahir el president Torra va dir als CDR “Pressioneu, feu bé de pressionar”. Quan a la nit hi va haver aquests incidents, li van recordar de seguida que no es pot animar de dia a actuar al carrer i a la nit dirigir els Mossos en contra dels que es manifesten, siguin dels CDR o no ho siguin. Torra és un home carregat de bones intencions i president per accident, que personalitza les contradiccions de l’independentisme. Va guanyar les eleccions però té dificultats per governar perquè viu dins la legalitat espanyola (una duríssima legalitat que fa tenir presos en presó preventiva de fa un any per delictes que gairebé tothom veu que no han comès i ques són en presons que gestiona el govern de Catalunya, i exiliats com Puigdemont, que guanya les eleccions i és deixat en llibertat per justícies europees però no pot ser investit). I l’independentisme té dificultats per governar, també, perquè va desunit, no té una estratègia comuna. Ho arrosseguem des de tots els mesos d’hivern i primavera que van passar fins que no van investir Torra, i que van fer allarga el 155. Aquesta desunió impedeix emetre missatges unitaris, crear confiança. Ja ho vam dir ahir: sembla com si el buit del present l’estiguéssim omplint amb la nostàlgia del passat.

Les darreres hores he rebut tuits que em diuen que això d’ahir va ser un “toc necessari”, i fins i tot un altre que diu: “Segurament tens raó, però portem 7 anys de gimcanes cada 11-S, una consulta, un referèndum, 1 ‘coitus interruptus’ amb la proclamació de la República, presos polítics, falses promeses, baralles internes de partits i un Govern que no sap on va. Farts”. Sí, farts, però la violència al carrer empitjora aquest panorama. Però a més és que aquest panorama el podríem pintar d’una altra manera: el referèndum ens honora i va posar Catalunya a la carpeta internacional, el 21-D l’independentisme va tornar a guanyar, Rajoy ja no està al poder, les justícies europees han anat donant la raó als exiliats davant les demandes de la justícia espanyola. ¿De debò que el sobiranisme no té cartes a jugar? En té, i les ha de jugar amb serenitat i confiança en seves les forces. I no deixar-se impressionar pels que cridin que fer política en un despatx és trair el poble.

Llibertat per a tots els empresonats, per als processats, per als exiliats.

Més continguts de