L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Justícia espanyola i neutralitat universitària'

Considerar que la universitat té el deure de neutralitat política és convertir-la en un laboratori asèptic. Si els problemes de la vida, del carrer, no entren a la universitat, què volen ensenyar?

Passen tantes coses i totes tan greus que algunes que ho són no ho semblen tant. Ahir en vam tenir una d’aquestes: un jutjat de Barcelona va condemnar ahir la Universitat de Barcelona per vulneració del dret a la llibertat d’expressió, a la llibertat ideològica i a l’educació per haver firmat un manifest de rebuig a la sentència del Procés, l'octubre de l’any passat. 

El manifest, que van firmar les set universitats públiques catalanes, demanava la llibertat dels presos, denunciava la deriva autoritària de la justícia i reivindicava el dret de Catalunya a decidir si volia ser independent. 

Si ara la justícia espanyola ha condemnat la Universitat de Barcelona i no les altres és perquè el manifest va ser denunciat només a Barcelona. 

La sentència diu que “la universitat forma part de l’administració pública i està sotmesa al deure de neutralitat, i això implica que no pot assumir com a pròpia una posició política determinada, i menys quan aquesta posició és manifestament contrària als valors i principis de l’ordenament jurídic vigent”.

Condemnen la UB pel manifest a favor de la llibertat dels presos polítics

"Considerar que la universitat ha de ser neutral és condemnar-la a l’apatia, i a una cosa pitjor, que és la covardia"

És impossible no veure el biaix ideològic de la sentència. Tant impossible de veure que si la universitat firmés una manifest de suport a la monarquia els semblaria neutral. Considerar que la universitat té el deure de neutralitat política és convertir-la en un laboratori asèptic, és negar-li una de les seves principals funcions, que és la de ser fars, focus, reserves de pensament crític. Considerar que la universitat ha de ser neutral és condemnar-la a l’apatia, i a una cosa pitjor, que és la covardia. Allà on hi ha una injustícia, la universitat no ha de callar. Si els problemes de la vida, del carrer, no entren a la universitat, què volen ensenyar? 

El manifest de la universitat no partia d’una posició de partit, sinó d’un pensament ciutadà amplíssimament compartit: que la justícia al presos del Procés no va ser justícia, sinó revenja. ¿I des de quan aquest posició és contrària a l’ordenament vigent? Quan tens més de cent catedràtics universitaris, per cert, dient que ni hi havia rebel·lió ni hi havia sedició? Qui viu en el seu món feliç de només és democràtic si ho diu la llei?

Mirin, avui a El País entrevisten el director de la revista The New Yorker, David Remnick, tinguda com a reserva del progressisme i el bon gust, tan escassos en la vida pública nord-americana. Li pregunten si l’amoïna que la reelecció de Trump sigui una ferida massa profunda per a les institucions democràtiques. I contesta: “Esclar que em preocupa. El fiscal general ha demostrat que pot, de manera repetida, violar el sentit del que és la llei. Quan li sento dir la paraula sedició per descriure les protestes, que estan protegides per la Primera Esmena, tinc una profunda preocupació. Els Estats Units tenen l'avantatge de tenir més de dos segles de democràcia constitucional, però les institucions són fràgils”.

Si ells, que aviat farà 250 anys que són una democràcia (imperfecta però democràcia) estan amoïnats, com no ho hauríem d'estar els ciutadans d’una democràcia que va venir després de segles de monarquies absolutes i 40 anys de dictadura?

El nostre reconeixement per als que treballen a primera línia, un record per als que pateixen, per als presos polítics, per als exiliats, i que tinguem un bon dia.