L'anàlisi d'Antoni Bassas: '«Els jutges italians llegeixen els diaris i no es volen ficar en embolics» (Casado)'

El president Puigdemont arriba avui a Brussel·les després que ahir la jutgessa de Sardenya el va deixar anar. La resolució de la jutgessa va ser molt senzilla. Mirin si va ser senzilla que Puigdemont no va haver ni de declarar i que el fiscal italià, que representava els interessos del Tribunal Suprem espanyol, va estar d’acord amb la decisió de la jutgessa.

I què és això tan senzill que va decidir la jutgessa italiana? Doncs que no podia enviar Puigdemont a Espanya fins que la justícia europea no decidís dues coses: una, que decideixi sobre si l’eurodiputat d’Amer té immunitat o no, i dues, que contesti al jutge Llarena sobre quins són els límits de les euroordres. I quan falta perquè la justícia europea es pronunciï? Anant bé, fins a la primavera de l'any que ve. I notin que una de les decisions que s’està esperant és sobre una consulta que va fer el jutge Llarena. O sigui pregunta i abans que li contestin ja demana l’extradició a Itàlia, i ho fa, segons tots els indicis, basat en la idea que com que Espanya col·labora molt amb Itàlia perquè sempre li està enviant mafiosos italians detinguts a Espanya, ara, en correspondència, Itàlia ha d'enviar Puigdemont a Madrid. Doncs no. I avui llegeixo a El País que una persona del Suprem ha dit: “Si Itàlia no l’entrega ara, no l’entregaran mai”.

Mirin, és possible que algun dia el president Puigdemont sigui extradit a Espanya, però no pas ara. Mentre estiguem esperant què diu sobre la seva immunitat la justícia europea, no serà extradit. I aquí és on cal preguntar-se per què el jutge Llarena hi insisteix tant, si sap que difícilment guanyarà. És que ahir fins i tot va enviar un paper a la jutgessa italiana avisant que l’euroordre també afectava Comín i Ponsatí.

Encara més, Llarena no és un ”electró lliure”, per dir-ho com ho ha dit avui a TV3 l’exconsellera Clara Ponsatí. Llarena és magistrat de la Sala Segona del Tribunal Suprem i, per tant, no fa res que no ho sàpiga Manuel Marchena, president de la Sala Segona del Tribunal Suprem. D’aquí se'n dedueix que el que pot estar fent el Suprem és voler posar en evidència el govern de Pedro Sánchez davant els votants espanyols. Llegeixo de La Razón, avui en aquest article titulat “Puigdemont té massa aliats”: "Els ímprobes esforços del magistrat Llarena han tornat a topar amb una realitat inconcebible, com és que ni el govern espanyol ni l’Advocacia de l’Estat ni la justícia comunitària moguin un dit perquè Puigdemont pugui respondre dels seus actes davant un tribunal espanyol”.

O sigui, si la jutgessa italiana pren una decisió tan senzilla és culpa de Pedro Sánchez, de l'Advocacia de l'Estat (o sigui, de Pedro Sánchez) i de la justícia europea; tota. És el més semblant a l’acudit d’aquell que conduïa contra direcció i deia que ell els veia tots de cara.

Però per si un comentari en una pàgina d’un diari no els sembla prou argument d’autoritat, escoltin Pablo Casado, ahir a la nit a TVE, després del seu retorn triomfal de la convenció de la setmana passada. Casado: "Si els països del nostre entorn veuen que Sánchez pacta amb els socis de Puigdemont, què faran? No posar-se en merders. Si arribo al govern farem una gran campanya diplomàtica internacional per explicar que el que està passant no ho admetria cap país. El govern vol que Puigdemont no sigui extradit, perquè això rebentaria l’operació diàleg i la legislatura”.

Atenció a l’explicació: els jutges italians llegeixen els diaris i no es volen ficar en embolics. Aquest és el nivell. És tan baix que, avui, a La Vanguardia, l’advocat Xavier Melero, amb la seva ironia habitual, suggereix que “s’indulti Puigdemont amb la màxima urgència i les més honroses condicions per tornar”. I així que torni a Catalunya, “on el rebrem amb alleujament fins i tot els que possiblement no el votaríem ni en plena intoxicació etílica”. Melero no és independentista, pateix pel prestigi de la justícia espanyola i no li té cap simpatia al president, però diu que quan Puigdemont va dir que la justícia espanyola no perdia cap ocasió per fer el ridícul, “per molt que pugui irritar haver-ho de reconèixer, aquesta vegada tenia tota la raó”.

I així s’acaba aquest nou combat de judo, novament amb victòria de Puigdemont, i ja en van cinc. Espanya posa la força i el president a l’exili la fa servir per fer-la caure. Però tots aquests combats, de què serveixen? Contesta Puigdemont: "És el moment de dir-li a Espanya, i ho diré en italià, «basta, prou». Prou de seguir un camí que no li dona cap resultat positiu, que dificulta la resolució política d’un conflicte polític. El conflicte entre Catalunya i Espanya, el conflicte que consisteix en negar als catalans el dret a decidir lliurement el seu futur, a exercir l’autodeterminació”.

Aquest és el capital polític del president a l’exili. Influir decisivament en la marxa de la política espanyola i catalana quatre anys després d’haver-se exiliat.

Un record per als exiliats i per als represaliats. I que tinguem un bon dia.