L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Les obsessions d'Esquerra, de Junts i de la gent'

Estem en emergència social. Que es refrenin de demanar a la gent que resolgui el problema de qui té l’hegemonia. Són ells els que han d’ajudar a resoldre els problemes derivats de la pandèmia i no al revés

3 min

Ahir la paraula era “nítidament”. La va pronunciar Laura Borràs, per donar a entendre que Junts per Catalunya són nítidament independentistes i, en canvi, Esquerra serien... borrosament (?) independentistes.

La resposta d’Esquerra no es va fer esperar, i Marta Vilalta va posar en circulació un altre concepte: “L'adversari és molt fort, és l'estat espanyol. No compartim aquesta obsessió per atacar ERC de part dels representants de JxCat. I si això va, com sembla que va tal com apunten les enquestes, entre Pere Aragonès i Miquel Iceta, què farà JxCat quan arribi el moment?”

”L’obsessió”. L’obsessió de Junts per Esquerra. En realitat, l'obsessió és mútua.

Esquerra va clarament al davant a les enquestes, però encara no ha aconseguit investir un president de la Generalitat des del 1954 (el president Josep Tarradellas a l’exili). Junts per Catalunya va clarament per darrere a les enquestes, però sap imposar-se a l’esprint final de les eleccions.

Això si parlem del present. Si parlem del passat, els cops de colze entre Convergència, primer, i Junts per Catalunya, després, amb Esquerra Republicana, per aconseguir l’hegemonia del que primer va ser catalanisme i ara és independentisme, han sigut constants i sonats. ¿Es recorden de les dues victòries d’Artur Mas, el 2003 i 2006? Van acabar amb Convergència a l’oposició i Esquerra al govern perquè els republicans van voler fer govern amb el PSC i Iniciativa.

Ara Borràs parla d'independentistes “nítids”, en el sentit que Esquerra no va voler investir Puigdemont, i Esquerra li recorda que Junts per Catalunya va pactar amb el PSC a la Diputació de Barcelona el juliol de l’any passat.

I encara, més recentment: l'octubre del 2017, Puigdemont està pensant en convocar eleccions per evitar el 155 i és gent de dins del seu partit i els líders d’Esquerra, Junqueras i Rovira, els que més empenyen per la DUI. Al final no hi ha eleccions. Ningú no vol passar per traïdor. L’obsessió.

Laura Borràs diu que “naturalment” Esquerra és el seu soci prioritari per formar govern. I Esquerra, en canvi, s’obra als comuns, mentre insisteix que no pactarà amb el PSC però acaba d’acordar els pressupostos amb el PSOE, al contrari de Junts, o de la part de Junts que no és PDECat, perquè el PDECat sí que se suma als pressupostos del govern espanyol.

L'obsessió entre tos dos grups no és nova.

Esquerra va unida darrere Aragonès, o sigui Junqueras, mentre que Junts ha de convèncer que el PDECat no és “nítidament” independentista.

El quadre polític és aquest. Però que no oblidin els uns i els altres que “l’obsessió” mútua ha decebut moltíssims votants independentistes, que no entenen com poden barallar-se públicament tenint com tenen, tots dos, presos i exiliats. Una cosa és que no vagin junts i l’altre és que vagin barallats.

Que es refrenin de demanar a la gent que resolgui el problema de qui té l’hegemonia. Són ells els que han d’ajudar a resoldre els problemes econòmics i socials derivats de la pandèmia i no al revés.

Ser “nítidament” independentista no voldria superar l’obsessió?

El nostre reconeixement per als que treballen a primera línia, un record per als que pateixen, per als presos polítics, per als exiliats, i que tinguem un bon dia.

stats