L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Pendents del relat perdran el país'

No és fàcil saber qui ha sigut més sincer en aquesta partida, perquè el recel entre els dos partits ho domina tot, i perquè han estat més pendents d’evitar ser vistos com els que no han volgut l’acord que d’aconseguir-lo

5 min
Disponible en:

Segur que ja n'estan al cas: dissabte al matí, Pere Aragonès va explicar que Esquerra Republicana es disposava a governar sense Junts. Que si més endavant Junts volia entrar al Govern que ja en parlaríem, però que ja no podien esperar més.

Pere Aragonès: “Aquesta decisió ve perquè vam posar un termini, que era l’1 de maig, hem donat una pròrroga fins al 7 de maig, vam tornar a establir aquesta setmana una necessitat de poder arribar a un acord ahir al migdia, vam tornar a passar una proposta completa, definitiva, a Junts per Catalunya i ens vam donar 24 h per poder-ho resoldre, i no s’ha pogut resoldre. No podem allargar una negociació de forma agònica. Per tant, seguim parlant d’allò que ens separa, que és l’estratègia independentista, però investim un govern ja”.

“Hem fet tot el possible, però ha sigut impossible avançar fins a un acord definitiu", deia Aragonès.

L’anunci era sorprenent, perquè tot just el dia abans, divendres, Jordi Sànchez, secretari general de Junts, havia dit en roda de premsa que les converses avançaven "satisfactòriament", que la "confiança" s'estava reconstruint i que, malgrat que encara tenien "aspectes per tancar", ja hi havia un 90% del document estratègic acordat i l’acord “podria arribar els pròxims dies".

Si l’entesa estava tan a la vora, per què Esquerra deia que volia investir un govern ja i acabar amb l’agonia?

La resposta no és fàcil, perquè tant Esquerra com Junts han protegit les seves converses de les filtracions a la premsa. Però del que hem rascat en els dos partits, aquí en tenim algunes pistes.

A Esquerra se’ls van encendre els senyals d’alarma precisament quan van sentir Jordi Sànchez dient que l’acord podria arribar els pròxims dies. Perquè, per a Esquerra, no estava ni més a prop ni més lluny que feia dies, quan Esquerra va renunciar a l’ultimàtum de l’1 de maig perquè havia vist un punt d’inflexió i Junts va sortir a dir que no hi havia hagut cap punt d'inflexió. Si aleshores, que anaven bé, Junts va dir que no, i ara que no hi havia hagut cap canvi espectacular Junts deia que aviat, Esquerra temia que Junts continués allargant el calendari i arribéssim a les perilloses vigílies del 26 de maig, en què caldria repetir eleccions si no hi havia acord. I per això, divendres a la tarda, Aragonès li diu a Sànchez que l'executiva del partit ha decidit governar en solitari.

A Junts pensen que Jordi Sànchez va cometre un error quan va dir el primer dia que investirien Aragonès encara que no entressin al Govern perquè això és tant com explicar la teva estratègia al contrari. I que això és el que va envalentir Esquerra: un cop van sentir Sànchez dient que investirien Aragonès, ja no s’ho van treure del cap. A Junts hi ha qui pensa que ERC feia dies que tenia al cap sortir a dir que acabarien governant sols.

A Esquerra es queixen que negociar amb Junts és difícil perquè, qualsevol avenç que semblava que havien aconseguit, Junts el tirava enrere amb l’excusa de “Som un espai complex” i han arribat a parlar de “caos negociador” a les files de Junts. I posen com a exemple allò que va aparèixer a la meitat de les negociacions, quan Junts va anunciar que l’acord hauria de passar per una consulta de les bases, cosa que Esquerra diu que Junts hauria hagut d’avisar des del principi, com va fer la CUP. De manera que, diuen a Esquerra, que Junts ordeni el seu espai i ja entraran al Govern.

Això sí hi ha Govern i no hi ha eleccions, perquè Junts ja ha dit que si tu portes a les bases de Junts la proposta d’investir Pere Aragonès de franc, la resposta és no. És a dir, que no és “No hi ha pacte, t’investeixo”. No. També s’ha de pactar que Junts investeixi Aragonès. 

Però quin Aragonès? Perquè, per acabar-ho de complicar, dissabte, des de la presó, un cop Aragonès va dir que renunciaven a governar amb Junts ara d’entrada, Jordi Sànchez va dir el següent:

Jordi Sànchez: "Pere Aragonès ens ha emplaçat com a partit, ens ha agafat l'oferta que li cedim els nostres vots per governar en solitari. I jo com a secretari general vaig posar sobre la taula i mantinc la meva paraula que si Esquerra Republicana opta per no governar amb Junts per Catalunya i aconsegueix un acord amb formacions no independentistes com els comuns i la CUP, que Junts per Catalunya estudiarà, perquè jo ho posaré sobre la taula, que 4 diputats i diputades facilitin aquesta investidura d'un front d'esquerres entre Esquerra Republicana, els comuns-Podem i la CUP per tirar endavant la seva oferta programàtica".

Però dins de Junts hi ha molta gent que no està d’acord amb Sànchez, en això. Que creuen que els seus vots no han de servir per facilitar l’entrada dels comuns al Govern. Recordin el conseller Sàmper en aquest plató, la consellera Budó, els consellers Calvet i Tremosa, que estaven pel pacte amb Esquerra perquè són gent de govern i creuen que pertanyen a un partit que quan pot governar governa. Sembla que Junts no perd ocasió de dividir el seu espai.

Total, que Esquerra no s’ha independitzat gaire de Junts, perquè ¿quants vots té Aragonès ara per ser investit? És més, la presidenta del Parlament, Laura Borràs, de Junts, ¿quan constatarà que Pere Aragonès és una candidat a la investidura viable i convocarà el ple, si dins de Junts hi ha sectors que no volen anar de bracet dels comuns?

Si han seguit aquesta explicació fins aquí, potser voldran que ara conclogui dient que el responsable del no acord és Esquerra o Junts. Què és el que ha de procurar fer el periodisme: evitar allò d'“aquest diu això” i “aquell diu allò altre”. Però no és fàcil saber qui ha sigut més sincer en aquesta partida, perquè el recel entre els dos partits ho domina tot, i perquè, com passa ara a la política, han estat més pendents de dominar el relat, és a dir, d’evitar ser vistos com els que no han volgut l’acord, que d’aconseguir-lo. No soc capaç (crec que no ho saben ni ells) de dir si anirem o no a eleccions, però, passi el que passi, el no acord d’aquest cap de setmana és un cop per al 52%. Repeteixo el que he escrit aquest matí al diari. El 14 de febrer molta gent independentista si va anar a les urnes va ser per obtenir més del 50% dels vots, i recordar al món i a l’estat espanyol que el problema és lluny de solucionar-se. I no van fallar. Ara el mínim que podien esperar és que el 52% es convertís en un govern. Que tenim mig milió d’aturats i un país aturat. I, per tant, compte amb repetir eleccions. Amb quina cara, en nom de quin objectiu els hi demanarien ara el vot?

El nostre reconeixement per als que treballen a primera línia del covid-19, un record per als que pateixen, per als presos polítics, per als exiliats, i que tinguem un bon dia.

stats