L'anàlisi d'Antoni Bassas: ''En la política catalana no hi ha voluntat d'arriscar"

El diagnòstic del president Torra és breu però clar. Se li pot dir que la política catalana s’ha passat anys vivint en el risc extrem, i prou que ho han pagat els membres del govern de Puigdemont i Junqueras. Però Torra tem molt més la dissolució d’un país sense sobirania que la presó

4 min
Disponible en:

Ahir va venir el president Torra a aquest plató i avui els en vull parlar. Però, abans, em referiré a dues sentències. La primera és que el policia que va matar George Floyd ha estat considerat culpable d’assassinat. 

Es diu Derek Chauvin i el seu nom passarà a la història per haver escanyat amb el genoll durant nou minuts i vint-i-nou segons l’afroamericà George Floyd.

Encara no se sap quant de temps passarà Derek Chauvin a la presó, perquè el jurat declara la culpabilitat però el que redacta la sentència és el jutge i això trigarà un mes i mig. Comptin, però, que li poden correspondre dècades de presó.

La condemna és històrica, perquè als Estats Units els jutges tendeixen a donar credibilitat als policies, sobretot si són blancs i actuen contra un negre. Pensin una cosa, fins i tot en aquest cas, que tots hem vist per la tele que semblava claríssim que un policia estava escanyant gratuïtament, innecessàriament, una altra persona, no era clar que el jurat reunís la unanimitat necessària. Van caldre deu hores de deliberació. I perquè aquest cas acabés atraient tanta atenció social, amb manifestacions, han calgut abans moltes altres morts com aquesta. No és que el racisme desapareixi ara, de cop, als Estats Units, esclar, però aquesta sentència és un pas més més, gran i mil·limètric alhora, en la justícia i el reconeixement de la veritat.

L’altra sentència és la de la Superlliga europea. 

Els sis clubs anglesos s’han retirat. Alguns dels seus seguidors s’hi havien manifestat en contra. També entrenadors com Pep Guardiola. Al Barça, Gerard Piqué s’hi ha mostrat contrari també, amb una piulada a les 12 de la nit, en anglès: “El futbol és dels aficionats. Avui més que mai”.

I el Barça va filtrar ahir al vespre que la participació del club a la Superlliga l’acabarien decidint els socis compromissaris en una assemblea. Laporta ha intentat passar discretament el tràngol. Total, que aquesta Superlliga està sentenciada. "La Superfiga”, he sentit dir. Aquest fracàs no vol dir que el problema no persisteixi: clubs arruinats perquè han pagat el que no tenen per fitxar jugadors, combinat amb estadis buits per la pandèmia, algú que diu "Ara és la nostra" davant una UEFA intermediadora que es queda una part del negoci que no genera. Anem, crec, a l’escenari que ahir afirmàvem que era el millor: la negociació. Ara bé, el perfum que deixa aquest intent maldestre, mal comunicat, és de rics volent ser més rics atacats per rics que parlen de solidaritat; per tant, de tones i tones de demagògia. A qui pertany el futbol? Als aficionats? Sí? O a les televisions, els patrocinadors i tota mena d’intermediaris. I tot en un moment d’atur disparat.

Sense anar més lluny, ahir mateix  vam saber la xifra d’afectats per l’històric ERO que CaixaBank ha anunciat per retallar la plantilla després de l’absorció de Bankia: 8.991 treballadors, el 18% de la plantilla. A Catalunya, 754; a les Balears, 358; al País Valencià, 942. El sector financer ha retallat gairebé 100.000 llocs de treball des del 2008. Mal temps per expressar solidaritat amb els clubs de futbol.

I el president Torra. Ahir va venir a l’ARA. Quim Torra té la rara característica d’haver passat per la presidència de la Generalitat sense haver sigut polític. Reconeix la paradoxa d’haver volgut passar a la història com el president de la independència i acabar sent el president de la pandèmia. Però precisament per la seva personalitat d’outsider, Torra parla sense embuts. Citant Havel, Torra diu que cal viure en la veritat. I quina és la veritat en la política catalana?

— Jo penso que a la política catalana malauradament hi ha dos nivells. Hi ha la política que passa per sota la taula i hi ha la política que es fa a la vista de tothom. Jo m'he trobat de vegades que eren tan divergents que deia "No pot ser".

O sigui, el que està passant per sota la taula és: la independència no hi és ni se l'espera.

— Jo el que vaig notar als meus anys de presidència és que no hi havia la voluntat d'arriscar

Això és una altra cosa que han dit de vostè: Torra el que passa és que volia anar a la presó.

— Si hagués acabat a la presó, hagués acabat a la presó. No ho sé. Jo estava preparat per a tot, això l'hi puc dir, preparat mentalment i materialment per fer el que calgués. És que jo donava per entès que tornàvem al punt de partida i no va ser així. Certes teories de "No, ara ens hem de recuperar, ara és la gestió, ara és no sé què", i això de la independència és com una nosa. Doncs perdonin, si no posem la independència ben bé al centre... el que potser acabarà sent inviable és Catalunya com a nació.

“No hi ha voluntat d'arriscar”. El diagnòstic del president Torra és breu però clar. Per això diu que, per a ell, és més important tenir un full de ruta que formar govern. Se li pot dir que la política catalana s’ha passat anys vivint en el risc extrem, i prou que ho han pagat els membres del govern de Puigdemont i Junqueras. Però Torra tem molt més la dissolució d’un país sense sobirania que la presó. Per això diu que ell volia continuar la lluita. S’ha quedat sol?

El nostre reconeixement per als que treballen a primera línia del covid-19, un record per als que pateixen, per als presos polítics, per als exiliats, i que tinguem un bon dia.

stats