L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'La setmana de Puigdemont i Aragonès'
Aragonès continua afermant-se a la presidència, i això que no és el tipus de polític “estrella del rock"
Aquest és un d'aquells divendres en què s’imposa fer un moment de pausa per repassar alguns moments d’una setmana que ha estat intensa, i en destaquen els noms de dos presidents: Aragonès i Puigdemont.
Aragonès, perquè ha aconseguit els vots per als pressupostos d'aquest any. Puigdemont, perquè ha parat el cop de les extradicions i fins i tot es permet contraatacar.
Sobre Aragonès: Esquerra continua afermant-se al Govern, i això que només té 33 diputats. I Aragonès continua afermant-se a la presidència, i això que no és el tipus de polític “estrella del rock”, i va arribar a ser candidat pel dit de Junqueras, que, empresonat i inhabilitat, el va ungir com a vicari. Si li sumen que amb aquests pressupostos, fruit de l’increment d’ingressos, dels fons Next Generation i de la suspensió de les regles de dèficit de la UE, el Govern podrà augmentar la despesa en totes les àrees i departaments més d’un 10% de mitjana. A Cultura, que sempre era la parenta pobra, li apugen el pressupost un 27%. Amb aquestes pujades, és considerable la confiança que inspirarà, a partir d’ara, un president previsible en temps d’imprevisibilitat.
Una altra cosa és que aquest moviment de pactar els pressupostos amb els socialistes facin creïble l’afirmació d'Aragonès segons la qual el 52% independentista continua existint o que el referèndum pactat amb l’Estat és possible, però, mentre això no arriba, Esquerra governa i té diners per fer política.
I l’altre president protagonista de la setmana, Carles Puigdemont. Ahir va passar al contraatac. Després de la sentència del TJUE de dimarts, Puigdemont s’ha dirigit al Tribunal Suprem perquè aparti el jutge Llarena perquè no és competent per investigar-lo i enviï la causa a un jutjat de Barcelona. Amb independència de la fortuna que tingui aquest moviment, és un indicador de fins a quin punt Puigdemont se sent fort després de la sentència i creu, de debò, que les extradicions han entrat en via morta.
Sobre això, per cert, no es perdin aquest treball de la Núria Orriols: «La volta a Europa de Llarena per l'1-O. Quinze euroordres contra els exiliats frustrades a Bèlgica, Alemanya, Itàlia i el Regne Unit, i una carpeta pendent a Luxemburg». Quan llegeixes tots junts els episodis pels quals han hagut de passar els exiliats a Bèlgica resulta més clar el mèrit que té que hagin passat cinc anys i tres mesos des que el president es va exiliar i no hagi perdut gens de força per enfrontar-se a l’estat espanyol.
Bon dia.
