L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'El dèficit més gran de Catalunya'
El dèficit més gran que té Catalunya? No és el dèficit fiscal, ni el d’inversions, sinó el d’autoestima
Demà és la Diada, i si l’Onze de Setembre sempre és un motiu per practicar aquest esport nacional que és preguntar-nos on som i cap on anem, la festa nacional cau aquest any just quan el govern espanyol acaba de suspendre la inversió de 1.700 milions d’euros a l’aeroport del Prat i la pregunta de cap on anem es fa més pertinent i anguniosa.
En aquest episodi no ens hem agradat. No ha sortit bé. Ja vaig explicar ahir que les culpes em sembla que estan molt repartides, però el resultat final és el que és: Catalunya es queda de moment sense una inversió estratègica. I no és només que l’empresariat posi el crit al cel (ahir, Josep Sánchez Llibre, president de Foment, va dir que la Generalitat havia estat negligent i frívola), sinó que també polítics i economistes, inclosos independentistes com Joan Canadell, Ramon Tremosa o Germà Bel, creuen que és una mala notícia. A la contraportada d’avui, Xavier Bosch fa el debat existencial aquest que els deia. A l'article “De la independència a la irrellevància” diu: "Se’ns han presentat l’economia i l’ecologia com a incompatibles, en lloc d’intentar buscar una solució intel·ligent. Passa que, aquí i allà, els dirigents polítics són tan porucs que no saben a quin costat s’han de posar de la pancarta. La coalició de govern d’Espanya –PSOE, Podem– competeix amb la de Sant Jaume –ERC, Junts– per veure qui dona més mostres de desconfiança interna. I així anem. Benvinguts al país del No a tot. La Generalitat ha encavalcat uns governs que s’han estimat més no fer que decidir, apostar i ser criticats, ja sigui per manca d’un objectiu clar o per la covardia populista del què diran els meus. Quina llàstima. Tenim un país sensacional però, a base de perdre poder, de regalar oportunitats i de marcar-nos gols en pròpia porta, l’estem condemnant a la irrellevància”.
Jo no sé si l’estem condemnant a la irrellevància. Sí que sembla que els deu anys de Procés, amb el capítol final de l’1 d’Octubre, la DUI, l’exili i la presó i el judici, ens han deixat estabornits i desorientats. I als partits polítics independentistes els han deixat tancats en els seus propis espais llançant-se urpades els uns als altres. I això és fatal sempre, però ho és més en un món cada vegada més complicat, en permanent estat d’emergència, en què cal decidir ràpidament i, per tant, calen idees clares i lideratge. I això és el que ens falta. Perquè quan estàs estabornit, no tens les idees clares, i si et tanques al teu món, no pots prendre decisions transcendents.
Que quedi clar que la preservació d’un espai natural davant l’ampliació d’un aeroport no em sembla una qüestió menor. Avui mateix expliquem que una de cada deu platges catalanes pot haver desaparegut d’aquí 15 anys, segons un estudi encarregat per la Generalitat. Vull dir que una ampliació d’un aeroport que toca un espai protegit té un problema. I és aquí que la solució d’Aena, empresa que cotitza a la borsa i vol guanyar diners i tira pel dret, no encaixa amb el context ambiental en què vivim. Però dotar Catalunya d’una porta d’entrada al món digna de la potència de Barcelona també és necessari. I aquí és on cal lideratge per treballar incansablement pel més semblant a quadrar el cercle entre obres i sostenibilitat sabent ja d’entrada que en aquest món complex les solucions perfectes no existeixen, tindràs manifestacions en contra i hi deixaràs algun vot.
Mirin, el dèficit més gran que té Catalunya? No és el dèficit fiscal, ni el d’inversions, sinó el d’autoestima. Per la història primer, i per la realitat política després: un estat propi és, entre altres coses, una màquina de crear autoestima. Quan tens un estat propi, els teus símbols, la teva llengua, el teu relat nacional, esdevé normal i al món agradaràs més o menys però la convenció diplomàtica és que ningú et discutirà el teu 4 de juliol, el teu 14 de juliol o el teu 11 de setembre.
L'autoestima demana queixar-se menys, identificar en què ets fort i fer molt bé el que saps fer. I aprendre dels que ens saben. I, de tant en tant, mirar-te al mirall i dir-te que no estàs tan malament. Com pot estar malament un país amb la densitat artística, literària, econòmica, emprenedora, científica o esportiva com Catalunya? Aquest país ha donat molts genis que han trobat el seu lloc al món. O sigui que aquests també som nosaltres, no una colla d'arreplegats que no saben què fer amb el seu present i el seu futur. El que hem de fer és clar: aconseguir que aquest sigui un país de tan bones oportunitats que no hi hagi catalans que hagin de marxar forçosament a buscar unes condicions de vida millors. I això demana, com diria Raimon, posar la cara al vent.
Bona Diada, especialment per a tots els expats que ens veieu des de l’estranger.
