L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'El pare del ministre Belloch ja ho deia'

Ja sé que no és el millor pensament per començar una setmana, però la vida política catalana i espanyola està com el temps aquests dies: no passa res, tot està igual. En alguns casos, igual que fa més de 50 anys.

I si no, que els hi preguntin a aquest grup d’artistes gallegues que pretenien representar TVE al Festival d'Eurovisió en gallec. Igual com en Serrat fa 54 anys, ara ja saben que una altra Espanya no és possible. 

També és propi del dia de la marmota aquest titular: “La Generalitat rebutja la primera proposta per canviar el finançament”. No importa en quina dècada llegeixin aquesta notícia: el sistema de finançament que acaba decidint qualsevol govern espanyol mai no farà justícia al nostre esforç fiscal.

Un altre clàssic: hi ha una campanya electoral lluny de Catalunya, a Castella i Lleó, en aquest cas. Aznar li toca la cara a Casado, donant a entendre que no té projecte. Què contesta Casado en un míting? "Al primer consell de ministres farem il·legals els referèndums, farem un nou delicte de sedició impròpia, acabarem amb l'adoctrinament educatiu a Catalunya, acabarem amb l'adoctrinament i la propaganda als mitjans de comunicació públics i acabarem amb el Diplocat, que és insultar Espanya amb els nostres diners a l'exterior. Això és enfortir les institucions".

Com poden comprovar, tots tres temes són els temes que realment interessen la gent de Castella i Lleó, i els que els milloraran molt la vida de cada dia. 

Però la declaració més profunda, la que va més al cor del problema, l’ha fet un jutge que ara plega, als 72 anys. Un jutge que va ser ministre i alcalde de Saragossa, Juan Alberto Belloch: "El meu pare, que desgraciadament va morir fa molts anys, deia que l'únic problema real que hi havia a Espanya no era el País Basc, sinó Catalunya. Ho deia quan el terrorisme estava en plena expansió, i pot ser que el meu pare tingués raó, que en termes institucionals la situació a Catalunya sigui molt més perillosa que la que provocava el terrorisme, que generava i genera dolor, ràbia i indignació però no qüestiona l'estat de dret. En el fons, a l'inrevés, el reafirma".

Notin que el pare d’aquest senyor, quan ETA matava desenes de militars, policies i guàrdies civils cada any, ja li semblava que el problema era Catalunya. En un moment en què l’independentisme era residual, el problema ja era Catalunya. Que és tant com dir que el veritable problema a Espanya és i sempre ha estat la diferència. Que hi hagi una minoria cultural que no hi ha manera de dissoldre en la cultura castellana. Que l’existència de Catalunya és un problema per a l’existència d’Espanya. I que per la via de la força Espanya no té problemes perquè sap com girar-la contra la seva pròpia gent (per desgràcia, ho ha fet moltes vegades al llarg de la història). Ara, quan el problema es planteja en termes democràtics, aleshores se senten en perill, atrapats.

Davant plantejaments com aquests, que la política catalana estigui tan escassa d’entusiasme, d’imaginació i de sentit de la resposta i de la iniciativa del debat, és tan pla com el temps d'aquests dies.

Un record per als exiliats i per als represaliats. I que tinguem un bon dia.