L'anàlisi d'Antoni Bassas: '¿Els indults converteixen Sánchez en un president valent?'

A cada generació que passa Catalunya està més lluny de qualsevol projecte espanyol compartit. Per sentit d’estat, caldria obrir un diàleg a fons. Per sentit de la realitat, el que pot acabar passant és que Espanya, prou forta per empresonar, però no per convèncer, decideixi que l’únic que es pot fer és el mateix que els últims segles: suportar el problema amb resignació

3 min

Avui que es troben a Barcelona Pedro Sánchez i Pere Aragonès. És un dia escaient per situar-nos on som. 

Si mirem l’agenda, diumenge se celebrarà a Madrid la manifestació contra els indults, la qual el PP està escalfant amb la recollida de firmes "en defensa de la Constitució, la justícia i la igualtat de tots els espanyols”. El PP necesita soroll, primer perquè el cas Kitchen, aquesta barreja d’espionatge des del ministeri de l’Interior per tapar els diners amb sobres de la corrupció, ja comença esquitxar Mariano Rajoy i perquè les firmes contra Catalunya sempre ajuden a mantenir la moral de reconquesta de la Moncloa, perquè, com és sabut, el poder va abans que el país.

Mentrestant, a Catalunya, Salvador Illa ha presentat el seu govern a l’ombra, copiant l’estètica d’un acte de govern al Palau de la Generalitat. Illa ha recuperat una idea de Pasqual Maragall quan era cap de l’oposició. El PSC vol que es noti que està a punt per governar, encara que l’acte d’ahir va tenir una solemnitat escènica desproporcionada, perquè això és un grup de treball pensat perquè visualitzem que hi ha alternativa amb noms i cognoms. (Però està en l’estil Illa, que es va passar mesos parlant amb un rètol sota el micròfon en què hi deia “Illa president”). Amb tot, que dialèctica govern-oposició sigui visible és bo per a la democràcia.

En tot cas, vivim dies d’arrencada, d’espera, en què tot girarà al voltant de la concessió dels indults i la taula de diàleg i en què la prudència declarativa és la norma, inclosa la del vicepresident Jordi Puigneró, quan ahir li van preguntar a La Vanguardia si aquesta legislatura es repetirà un referèndum unilateral, va contestar que “no es la primera opció" però que no la descarten si intenten "arribar a un acord i el govern espanyol no es mou”.

En aquest punt, tothom està situant la seva posició de partida en el començament del diàleg: per al govern espanyol es tracta de retrobament i per al Govern es tracta de negociar amb vistes a aconseguir l’amnistia i el referèndum. Tots dos objectius semblen lluny: el retrobament perquè no és possible girar full amb milers de represaliats, l'amnistia perquè no hi ha voluntat política ni hi ha la majoria que caldria a les Corts, i el referèndum per raons òbvies. 

I aquí cal afirmar el següent: en un conflicte, qui té més responsabilitat de solucionar-lo és la part més forta.

Pedro Sánchez ha de decidir si vol procedir a una simple desinflamació o vol liderar un nou capítol del gran problema no resolt que és el reconeixement de Catalunya. Perquè aquest ha sigut, és i serà sempre el problema: el reconeixement de Catalunya. I qualsevol observador extern aconsellaria abordar seriosament el problema, perquè cada generació que passa el preu puja. Per no anar més lluny i començar a la Transició, el reconeixement va consistir en fer tornar el president a l’exili, restablir la Generalitat de nom però sense atribucions i aprovar un Estatut d’Autonomia. 25 anys més tard, aquell reconeixement de sortida de la dictadura ja era com un vestit que s’havia quedat petit, i calia un segon Estatut. I deu any més tard, la reclamació era la independència. O sigui que a cada generació que passa, Catalunya està més desencaixada i, per descomptat, lluny de qualsevol projecte espanyol compartit. Hi ha presos i exiliats, i represaliats. Per sentit d’estat, caldria obrir un diàleg a fons. Per sentit de la realitat, el que pot acabar passant és que Espanya, prou forta per empresonar, però no per convèncer, decideixi que l’únic que es pot fer és el mateix que s'ha fet els últims segles: suportar el problema amb resignació. Quan diuen que Sánchez és valent pels indults, la resposta ha de ser que no, que Sánchez, aritmètiques de govern a part, sap que els indults comencen a ser recomenables a la vista del que Europa està fent i farà amb la sentència. No. La valentia de Sánchez la determinarà allà fins on vulgui portar els límits del diàleg. 

El nostre reconeixement per als que treballen a primera línia del covid-19, un record per als que pateixen, per als presos polítics, per als exiliats, i que tinguem un bon dia.

stats