L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Immigració i supervivència de la identitat catalana'

Míriam Nogueras va fer servir ahir al Congrés una expressió de què sentirem a parlar, quan va dir que “la supervivència de la identitat catalana no està garantida”. Va ser en el curs del ple del Congrés en què, tal com els hem estat explicant, va quedar derrotada la delegació de competències d'immigració a la Generalitat en els termes en què l’havien pactat el PSOE i Junts, amb la suma dels vots de PP, Vox i Podem. 

Podem va votar que no perquè trobava la llei racista, i Rufián, que ja fa temps que repeteix sistemàticament que Junts va amb la dreta i la ultradreta, va dir que una part del discurs de Nogueras era, en efecte, racista. Ja se sap que Rufián busca fer front amb les esquerres espanyoles més que no pas amb l'independentisme català, i en la lluita per l’hegemonia en el camp independentista i d’acord amb Junqueras, no perd una ocasió com la d’ahir per escometre Junts.

No voldria repetir-me (però és difícil, perquè fa dies que estem donant voltes al mateix tema), però Podem està en campanya contra el PSOE i contra Sumar, i necessita debilitar Sánchez, i la immigració és el tema que mou vots, aquí i a tot el món (només cal sentir ahir Donald Trump dient a l’ONU que Europa avança cap a la destrucció per no saber gestionar la immigració).

Quan Nogueras diu que la identitat catalana no està garantida, diu una cosa que està dient tothom de la seva pròpia identitat, a França, al Regne Unit, a Itàlia, o no diguem, ara, als Estats Units, i no necessàriament d'extrema dreta. És un debat que sovint es fa amb la por de la incertesa. I sí, quan reps dos milions de persones estrangeres en 25 anys, la immensa majoria fugint de la pobresa i buscant un futur millor, els serveis públics pateixen, i la llengua catalana pateix, per les seves conegudes inferioritats jurídiques, socials i demogràfiques. En aquest sentit, que sigui la Generalitat la que s’encarregui d’acollir, tramitar, regular els que venen o han vingut és una eina d’estat en mans catalanes.

Ara bé, si la supervivència de la identitat catalana no està garantida no és només per la immigració. En primer lloc, caldria entendre que la identitat catalana va canviant amb el temps. Hem tingut un president que es deia José Montilla i havia nascut a Andalusia. I en el futur tindrem un president o presidenta que es dirà… (posin el nom estranger que vulguin) que parlarà un català impecable après en una escola pública o concertada d’aquest país. I, en segon lloc, sent la immigració un element fonamental de la situació, a la identitat catalana l’afecta que el català no sigui obligatori, que el castellà tingui un mercat multimilionari, que els joves catalans no puguin pagar-se un pis, i si no hi ha pis, si no hi ha niu, no hi ha fills. I si els serveis públics van molt exigits és perquè Catalunya està mal finançada, paga molt i rep poc, i si ve mà d’obra que cobra poc és perquè algú d’aquí els contracta, algú d’aquí els paga i els fa treballar en el sector que s’ho menja gairebé tot, en aquest país, que és el sector serveis. El comerç, el transport i hostaleria catalans tenen un pes superior a la mitjana espanyola i europea, i són activitats amb menys valor afegit. En activitats científiques i tècniques, estem per sobre d’Espanya i per sota d’Europa. Per no parlar que el que més fa per la identitat d’un país és tenir un estat reconegut a tot el món. Amb tot això estic dient que seria injust reduir els problemes de la supervivència de la identitat catalana a la immigració. I, alhora, és evident que la immigració aboca els països a canvis socials.

Acabo amb dos noms, per cert, ben confrontats. Emma Vilarasau i Donald Trump. L’actriu de Sant Cugat va actuar ahir com a pregonera de les Festes de la Mercè, al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, parlant precisament de la llengua, parlant del servei que TV3 ha fet al país amb sèries com Nissaga de poder:

Gairebé a la mateixa hora, a Nova York, Donald Trump parlava a l’ONU contra l’ONU, contra Europa, contra les energies renovables, contra la veritat (“el canvi global és una estafa”). Com deia el periodista americà David: “Aquest discurs és una combinació tan extraordinària de mentides, deliris, narcisisme, odi, ignorància i bogeria que ningú més que el president dels EUA seria capaç de pronunciar-lo. Podria ser perfectament el punt més baix de la diplomàcia dels EUA en tota la nostra història”.

Bon dia.