L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Els pocavergonyes que taquen l'escut'

Hem de parlar del que li està passant al Barça amb el cas dels pagaments, durant disset anys, al número 2 del Comitè Tècnic d’Àrbitres, Enríquez Negreira. I n’hem de parlar en un espai d’anàlisi política i social com aquest perquè el cas té uns antecedents i una derivada política i social. 

Començaré pel final: crec que som davant un intent maldestre del Barça de compensar el madridisme arbitral. El madridisme arbitral ha existit i existeix des del moment que un 70% dels aficionats al futbol a Espanya simpatitzen amb el Madrid, que els altaveus més grans són a Madrid. No em voldria entretenir amb teòriques, però el madridisme és la condició natural, ambiental, amb què es juga a futbol a Espanya. I això explicaria que Joan Gaspart, que era el president el 2001, decidís que era una bona idea pagar a un exàrbitre i directiu del col·legi, encara que només fos per equilibrar el biaix arbitral. Que a ell no li dirien ingenu. I així van començar disset anys de pagaments a les empreses d’aquest exàrbitre (Gaspart, Laporta, Rosell i Bartomeu) que van rebre del Barça més de 7 milions d’euros, una quantitat desorbitada que fa pudor de sobrepreu (i que, per tant, podria haver enriquit algú de l’entorn del Barça que no fos l’àrbitre). I tot això se sap arran d’una inspecció d’Hisenda a aquestes empreses, que ha derivat en una denúncia de la Fiscalia que si el jutge admet, que és el més probable, acabarà amb l’obertura d’un procediment judicial contra el Barça. O sigui, que seríem davant un moviment desafortunat del Barça (un moviment poc ètic i gens estètic fins i tot en el supòsit que es pagués per informes tècnics) que ara se li gira en contra perquè ha estat investigat per una Fiscalia que no busca restablir el bon nom del Barça.

Ja s’han personat en la causa contra el Barça el govern espanyol, tots els clubs de Primera -inclòs el Madrid- i la Federació. Tenim la maquinària mediàtica espanyola treballant tan intensament, que el Barça ja ha perdut el judici popular, ja ha estat declarat culpable. Abans-d’ahir, a Bilbao, els aficionats van tirar bitllets al camp amb la paraula màfia i l’escut del Barça.

I aquí és on hi ha la derivada política. Recordin que estem sortint del Procés. Que primer va ser l'operació Catalunya i després l'operació de càstig contra Catalunya. Que les clavegueres de l’Estat van perseguir Rosell i, després de més de dos anys de tenir-lo a la presó, el van haver de deixar anar sense càrrecs. Consta que per haver organitzat el Concert de la Llibertat al Camp Nou el 2013, l’aleshores ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, va amenaçar Rosell i part de la seva junta que allò tindria conseqüències.  I en va tenir. Determinada premsa espanyola va publicar mentides sobre comptes corrents. Comprendran que veure els mateixos autors o semblants amplificar el cas no és garantia ni de judici just ni d’imparcialitat informativa. Molts d’aquests volen mort el barça, per raons òbvies, pel que és i pel que representa. 

I el Barça, què hi diu? President Joan Laporta, ahir al vespre:

“Recentment hi ha uns atacs ferotges per embrutar el nostre escut. Que no tenen res a veure amb la realitat, i podeu estar segurs que la junta directiva que presideixo ho defensarà amb totes les seves forces… No penseu que m’emociono per debilitat, m’emociono perquè tinc moltes ganes d’enfrontar-me a tots aquests pocavergonyes que estan tacant el nostre escut. Que ningú es pensi que és per debilitat”.

Aquesta reacció emotiva de Laporta (que ens trasllada dècades enrere a les llàgrimes de Núñez quan se sentia perseguit) potser entendrirà el bon cor de molts culers. Però no és suficient. El Barça continua sense aclarir el perquè dels pagaments a l’exàrbitre. Una cosa és que la Fiscalia tingui dificultats per ajustar el tipus delictiu i que la justícia tingui difícil provar cap delicte i una altra és que quan el Barça està assenyalat per tothom, i el dany a la seva reputació ja és internacional, per un problema que s’ha causat el mateix Barça, el president hi respongui amb una aparició entre emocional i testosterònica (“tinc ganes d’enfrontar-me als pocavergonyes”), però sense donar cap explicació i s'acabi embolicant en el “tots units fem força”. 

L’origen del problema és el Barça: més concretament, el sistema de governança del Barça, presidencialista i opac.

Ja fa molt de temps que els òrgans interns de control del club fallen. Els recordo que el club ja va ser condemnat com a entitat per frau fiscal fa set anys. Que Bartomeu va haver de dimitir quan es va descobrir que havia fraccionat contractes per pagar a una empresa perquè embrutés la reputació de socis, opositors, periodistes i fins i tot alguns jugadors. Si cal enfrontar-se als pocavergonyes que taquen l’escut del Barça, cal, també i per desgràcia, mirar dins el Barça, que ara mateix és un club sortint de la fallida econòmica, amb un estadi per refer i una plantilla per millorar i sense diners. Els que han consentit que això passi, just quan venim de l’època esportiva més brillant de la història del club, també han tacat l'escut. 

Bon dia.