L'anàlisi d'Antoni Bassas: "Renfe desmenteix les seves pròpies dades"

Avui que marxem fins passat Dilluns de Pasqua, centrem l’anàlisi en un parell d’idees, una de global i una de local. 

Fa dies que fem servir l'expressió “guerra comercial” per definir la pujada d’aranzels de Trump. No és l’única guerra, n’hi ha una altra, que és la guerra cultural. Els recomanem aquest parell de pàgines que avui publiquem sobre la pressió de Trump a la Universitat Harvard i a altres universitats estatunidenques. Tenim una crònica de la nostra corresponsal a Washington, Antònia Crespí, i aquesta pàgina del New York Times, on expliquem com Trump vol controlar l’ensenyament superior i a qui no obeeix li retira fons públics. Obeir és la paraula: que els rectors prohibeixin manifestacions de protesta contra el govern d’Israel, per exemple. Esclar, es comença prohibint la llibertat d’expressió al campus i s’acaba prohibint la llibertat de càtedra a les aules. I, en aquest sentit, els recomano especialment aquest article d’avui del filòsof Ferran Sáez Mateu, on fa prospectiva de tres escenaris de futur que li semblen possibles. El primer, que això dels aranzels s’acabi reconduint pel pes de la realitat: empreses americanes enfadades amb el seu president, pensionistes, pagesos, consumidors enfadats pels perjudicis que els causa la mesura. El segon seria que aquesta guerra comercial i cultural portés a una nova normalitat en què el llenguatge polític i el que és acceptable haguessin canviat. De fet, i això ho diem nosaltres, Trump ja ha triomfat una mica en aquest camp, se n’ha sortit a l'hora de fer normal una manera de captenir-se que no és normal. I el tercer seria el més perillós: que Trump aconseguís un nou mandat, que fos president quatre anys més. Que una democràcia tan antiga fes decaure la limitació de mandats ens faria entrar a tots en un nou món d’autoritarisme. 

I la reflexió local, a propòsit de Rodalies: recordaran que la consellera Paneque va dir al Parlament que una quarta part dels trens de Rodalies estan espatllats, o “no operatius”. El president de Renfe, Álvaro Fernández, ho va negar. És increïble. La consellera ho va dir perquè les dades les hi va donar Renfe mateix. Avui 'El País' publica que hi ha 14 trens que han complert el mig segle de servei i que la majoria són de fa més de trenta anys. Si es neguen les mateixes dades, falla qualsevol confiança que la prestadora del servei es pren seriosament el mal servei que dona. Si hi afegeixen que falten tallers de manteniment, com volen que funcioni bé el servei? 

La bona notícia és que això començarà a canviar a partir de gener de l’any que ve, quan començaran a entrar en servei els 110 trens nous que s’han comprat i que s’estan fabricant i que s’aniran incorporant al servei fins al 2030. 

Bon dia i bona Pasqua.