Catalunya es queda sense la meitat dels pescadors

TarragonaA Salou, Pineda o Tossa ja no queda ni un sol pescador, i a la Ràpita, on hi ha una de les llotges més importants de Catalunya, hi ha hagut dies en què, tot i tenir permís, alguna embarcació s’ha quedat a terra per falta de tripulació. La normativa obliga a tenir un mínim de mariners en funció de la mida de l’eslora i cada vegada costa més trobar mariners. Algunes confraries van a buscar pescadors a altres països, principalment de l'Amèrica Llatina i l'Àfrica, i és gràcies als immigrants que aquest ofici tan dur té un mínim de relleu generacional. Però no n'hi ha prou. Les dades parlen per si soles: el nombre d’embarcacions actives l’any 2003 a Catalunya era de 1.358 i en vint anys ha caigut a menys de la meitat (619). El nombre de pescadors també pateix un retrocés espectacular: si el 1995 n’hi havia 5.579, ara ja només en queden 2.398. "Cada cop costa més trobar treballadors", lamenta Joan Balaguer, secretari de la Confraria Verge del Carme de la Ràpita.

La crisi de la pesca és similar a la que pateixen les altres activitats del sector primari, com l’agricultura i la ramaderia, on cada cop calen més esforços per poder tirar endavant la feina, mentre van disminuint els beneficis.

Els motius d’aquesta davallada en el cas de la pesca són múltiples: l’increment del preu del carburant; la crisi climàtica –que fa créixer la temperatura del mar– o els canvis en els hàbits de consum, que han provocat que cada cop es mengi menys peix i menys varietats. Però, sobretot, el principal motiu que està deixant Catalunya sense pescadors és la falta de peix.

Segons la Comissió General de Pesca del Mediterrani (CGPM), un òrgan que depèn de l’Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura (FAO), un 73% de les espècies que es comercialitzen estan sobreexplotades. Algunes, com la llengua de bacallà, es donen gairebé per extingides, i altres, com el popular lluç, passen per un dels seus moments més crítics. Al golf del Lleó, per exemple, on abans hi havia una població important, "pràcticament no en queden", segons destaca Josep Lloret, investigador científic del Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC) a l’Institut Ciències del Mar. "Les espècies considerades d’aigües fredes són les que més pateixen, perquè han de suportar la sobrepesca i l'increment de la temperatura de l’aigua [motivat per l’escalfament global]", explica Lloret. Malgrat tot, els estudis que han fet analitzant la població de les diferents espècies al Mediterrani demostren que "l’afectació de la pesca és més important" que la que es pot atribuir a la crisi climàtica, segons destaca aquest biòleg marí.

Un altre exemple molt paradigmàtic és el cas de la sardina i l’anxova, on ja fa temps que es fan vedes però sense aconseguir que es recuperi la població. "Les vedes es fan a l’hivern, que no és la millor època, i des de fa molt de temps pateixen sobrespesca i també el canvi climàtic", diu Lloret. Aquests peixos s’alimenten del plàncton, uns organismes que cada cop costen més de trobar, perquè els rius que desemboquen al Mediterrani baixen amb menys nutrients. Si hi ha menys nutrients, es genera menys plàncton i les sardines i les anxoves es queden sense aliment. De fet, també s’ha detectat que aquests peixos tenen cada cop pitjor salut i menys omega-3.

Un mar oblidat

El director general de Política Marítima i Pesca Sostenible, Sergi Tudela, assegura que veu "el got mig ple". Critica que "tradicionalment, el mar Mediterrani ha estat el gran abandonat en la gestió europea, que s'ha centrat en les aigües atlàntiques". Durant molts anys, tot i que els científics avisaven que s'estaven esgotant els recursos ecològics, no només es permetia la pesca sense vedes sinó que, a més a més, es potenciava aquesta activitat, donant ajudes econòmiques per comprar vaixells de gran potència. "Les captures van tenir un pic i han anat baixant", diu Tudela. No és fins al 2019 que Brussel·les mira cap al sud i comença a aplicar un pla de protecció per intentar restaurar la població de peixos. Les restriccions a la pesca, que consisteixen a limitar els dies que els pescadors es poden fer a la mar, impliquen una reducció dels ingressos al sector, però segons sembla, podrien estar començant a donar els seus fruits.

Primers indicadors positius

Alguns indicis apunten que el peix blau podria haver trobat cert equilibri i que la seva població, almenys, es manté estable. "Estem en un punt d'inflexió", assegura Joan Baptista, biòleg i coordinador científic d’IcatMar, un òrgan autònom entre la direcció general de Política Marítima i el CSIC, que depèn de l'Estat, que és qui gestiona les competències marítimes. Tot i així, Baptista assegura que els pescadors encara haurien de fer més sacrificis i apunta que caldria fer una veda a l'agost, que és quan alguns peixos, com les sardines o la gamba vermella, ponen els ous. El problema és que també és l'època de l'any en què aquest tipus de peix té un preu més elevat i la seva venda dona cert oxigen als pescadors.

Per contra, l'increment de la temperatura també ha provocat que apareguin noves espècies com la gamba blanca, un altre tipus de llagostí, i el cranc blau. Baptista destaca que fa pocs anys no hi havia cap exemplar d'aquestes espècies i que, actualment, ja tenen una presència important, fins al punt que la gamba blanca ja està entre els quatre productes de pesca de més valor a Catalunya.

Baptista també prefereix veure el got mig ple i fa una crida a menjar peix: "És un producte gairebé immaculat", diu, i recorda que al mercat no hi ha tants aliments que arribin al consumidor sense que s'hagi utilitzat cap producte químic. "Això ho revertirem", conclou.