Els exemples de genialitats parides al Camp de Tarragona i Terres de l’Ebre són molts i força coneguts. També la dualitat –en tots els sentits– de molts elements dels nostres pobles, viles i ciutats: cooperatives, colles castelleres, societats, entitats esportives… i també, a moltes localitats, dues esglésies. A l’Espluga de Francolí, per posar un exemple de població força xalada de la Conca de Barberà, tenen davant per davant l’església nova i l’església vella.
Però a la Ribera d’Ebre, més concretament a Tivissa, potser per falta d’espai o per moltes ganes d’utilitzar aquell espai sagrat, van construir l’església matrioixca de Sant Jaume. Com era habitual al llarg dels segles, molts temples s'anaven renovant o se n'anaven aixecant de nous, uns sobre els altres, usant solars que la comunitat local considerava sagrats. Un bon exemple d’això és la catedral de Tarragona, que ocupa espais sagrats des del segle II amb les restes del temple d’August.
Doncs a Tivissa van seguir el plantejament d’aixecar una nova església sobre la vella sense enderrocar l’anterior i esperant el moment de finalitzar la nova construcció. Una vella construcció –gòtica amb elements renaixentistes– que ja comptava amb un precedent anterior romànic, com mostren algunes restes que encara trobem dins del conjunt.
Per situar-nos històricament, sobre aquella església romànica aixecada just en expulsar els sarraïns de la zona, entre els segles XIII i XIV, es construí el presbiteri i el primer tram de nau, del temple gòtic. Entre els segles XVII i XVIII es construïren les altres tres voltes d’aquesta nau, però ja a sobre unes noves capelles renaixentistes. També es construeixen el campanar i la façana en època del rector Jaume Amigó i Pere Blai –els grans pilars de l’escola del Camp–. El segle XVIII s'hi afegí la capella del Roser, d'estil renaixentista.
L’última de les etapes constructives, i la que convertí Sant Jaume de Tivissa en una caixa d’esglésies, la trobem ja al segle XIX. Moment en què el rector de la parròquia, Pere Rius, inicia el projecte d’un nou temple. Visat per la Reial Acadèmia de San Fernando de Madrid, la col·laboració de l’Ajuntament i una aportació especial del govern central el 1859, sabem que en algun moment hi intervingué, d’alguna forma, Estanislau Figueres, president del govern del moment i famós per la frase "estoy hasta los cojones de todos nosotros".
Tot i les guerres, revolucions i altres fets tràgics que trobem a finals del segle XIX i principis del XX, el temple conserva la seva estructura exterior i no és fins que entrem que descobrim els diversos temples. Tal com passa amb les matrioixques, també ens passa a les Terres de l’Ebre.
