Ningú escolta

A casa comprem planter i productes agrícoles en un establiment molt concorregut. Aquest estiu ja ens hi vam trobar reunits un grup de pagesos queixant-se del fet d’haver d’omplir una dotzena de papers per pujar un enciam. Amb tot plegat, asseguraven, no es pot sobreviure. Fa temps que denuncio als meus articles la sobreproducció de regulacions i excés de burocràcia que està escanyant tant el cabdal sector primari com la resta i els mateixos ciutadans.

Aquesta obsessió respon, en gran mesura, a l’objectiu totalitari d’exercir un control absolut sobre tot i protegir el sistema mitjançant obstacles infinits, a conveniència, que només els que remenen les cireres puguin esquivar i sufragar. Alhora, és la manera de justificar plantilles multitudinàries tentaculars tant a la UE com a cada país. Tot sigui aparentar que serveixen per a quelcom. Aquells que no es veuen afectats per la globalització, la competència deslleial, els marges de benefici, el rendiment, la meteorologia o la sort –és a dir, cortesans aliens a tota realitat– segueixen alimentant una fractura que dinamitarà l’Europa del màxim benestar. Hem deixat créixer aquest monstre fins a l’absurd i, si la pagesia es rendeix finalment, només és qüestió de temps que en paguem molt cares les conseqüències. Parafrasejant l’escriptor André Gide, ja s’ha dit tot però com que ningú escolta...