Sobre els últims contraforts de les muntanyes de Prades, prop del puig d’en Cama i sobre el barranc del Picarany, s’aixeca un imponent bosc de pins. Al bell mig d’aquella finca, també imponent, un mas aixecat als anys 20 domina aquells contraforts. El nom del mas i la finca els hi cedeix el barranc, la construcció la va consignar el matrimoni reusenc Ferraté i Soler i la fama els hi concediren els seus fills: Gabriel, Joan i Amàlia.
Parlem del Mas Picarany d’Almoster, univers i refugi terrenal i baixcampí d’una de les nissagues d’escriptors i intel·lectuals més importants del Camp de Tarragona i del país. Un punt on la família passà llargues temporades i es refugià al llarg de la Guerra Civil, i que i serví d’espai familiar a la tornada de l’exili.
L’Àlbum Ferrater recull un text d’Amàlia en què explica, breument, la petita història i organització del mas: “El bosc del Picarany sembla que era d'una tia de la meva mare que ella havia heretat. A tots dos, al pare i a la mare, els va agradar aquell bosc i van decidir fer-s'hi una casa que van dissenyar ells mateixos. Això devia ser cap a l'any 26. Van haver de buidar el bosc amb explosió de dinamita per poder fer un prestatge per a la casa perquè la muntanya tenia força pendent. El Picarany tenia tres plantes: a baix hi vivien els masovers i hi teníem una capella construïda a instàncies de l'àvia Soler, en el mateix lloc on s'havia mort el seu fill, l'oncle Antoni; es va morir l'any 1927 o 1928 d'una diabetis que es va complicar amb tuberculosi; després, els diumenges el capellà d'Almoster venia a dir-hi missa i li donàvem xocolata per esmorzar; en arribar la Guerra Civil els pares van decidir de desfer la capella i la vàrem posar a les golfes. Al primer pis hi havia el menjador, les sales d'estar i les biblioteques; a dalt, els dormitoris i, més amunt, les golfes on dormien les domèstiques. La meva mare va haver de vendre el Picarany a final dels anys 50”.
La presència del mas dins l’univers de Ferrater és palmari, fins i tot més enllà de les seves lletres. La petita producció pictòrica del reusenc –sis olis, que habitualment reposen a l’institut homònim– és una magnífica mostra de les vistes dels boscos, camps i paisatges de l’entorn del mas.
Com que les oportunitats les pinten calbes, aquest article vol ser un senyal d’alerta que s’ha de sumar a altres articles i notícies que s’han publicat al voltant de l’anunci de venda, per 690.000 euros, del Mas Picarany.
Potser ara és el moment d’actuar millor que aquell passat 2011 i aconseguir la compra de l’edifici i convertir-lo en alguna cosa més que un segon Escornalbou.
