La política regional que cal
Amb un PIB superior als 280.000 milions d’euros i més de vuit milions d’habitants, Catalunya se situaria ben bé al mig de la taula dels països de la Unió Europea. Les seves dimensions humana i econòmica conviden a aprofitar millor les capacitats distribuïdes al llarg del país, que presenta realitats internes amb una mida i un potencial comparables als de moltes regions europees que impulsen estratègies pròpies d’innovació i especialització intel·ligent (RIS3). Cal fer emergir les capacitats endògenes i diferenciades de cada regió catalana perquè, amb la implicació del seu teixit econòmic i el suport d’almenys una universitat, puguin esdevenir regions del coneixement responsables de les seves pròpies polítiques de desenvolupament.
Així operen nombroses regions europees líders o fortament innovadores, sovint més petites que les possibles regions catalanes Nord, Ponent o Sud. Exemples com Flevoland, Drenthe, Övre Norrland, Nordjylland i Groningen mostren com la responsabilitat compartida entre institucions, empreses i universitats consolida ecosistemes sòlids de coneixement i progrés, fonamentats en els propis recursos humans, econòmics i científics.
Per avançar en aquesta direcció calen dues condicions essencials que, si més no a la Catalunya Sud, encara no es donen. D’una banda, la visió i la voluntat del Govern i el Parlament per promoure una veritable descentralització de les polítiques de desenvolupament regional. De l’altra, la voluntat de les potencials regions d’assumir la seva responsabilitat en aquest procés, mitjançant la implicació de municipis, diputacions i universitats en acords regionals que regulin la presa de decisions i l’assignació de recursos. És així com Catalunya podrà desplegar tot el seu potencial en clau de coneixement, innovació i progrés equilibrat.
