Tant parlar d’empoderament
El meu avi va treballar sempre de dilluns a diumenge. Pràcticament no sortia del seu taller per poder donar a la família una vida millor de la que havia tingut ell. Només deixava de treballar l’estona imprescindible per anar al banc o fer alguna altra gestió. En aquells dies, almenys, arreu hi havia una persona que l’atenia i efectuava qualsevol tràmit que necessités. Ara, les persones grans difícilment troben algú que les atengui enlloc. La majoria de procediments cal fer-los a través d’aparells que no saben com funcionen, o online sense que en tinguin cap coneixement ni experiència. Per sort, moltes d’elles compten amb fills, néts o algun bon samarità disposat a donarlos un cop de mà. Però ningú no hauria de dependre d’altri per poder pagar factures, gestionar els seus diners o, simplement, demanar hora per al metge.
També els que no som tan grans ens veiem cada cop més incapaços de fer segons quines coses i hem de recórrer a informàtics o professionals diversos de manera que perdem autonomia i el control de les nostres vides progressivament. En resum, estem més indefensos i fora de joc en un món que avança més de pressa del que podem assumir sense que ningú posi aturador a aquesta tirania de la tecnologia i els laberints administratius. Devem tenir dret a no haver de dependre de tercers per fer coses simples del dia a dia i gestions que abans podia efectuar tothom personalment. Si no comencem a defensar-nos acabarem desplaçats i desempoderats per complet. Cada nou avenç serà una barrera més per a molta gent fins que només quedin quatre que sàpiguen com funciona tot i puguin controlar el món amb un dit del peu. De la deshumanització ja ni en parlo.
