CARTES I MISSATGES

Cartes a la Directora 10/02/2019

Hem d’ensenyar a les nostres filles a tenir por?

Aquesta setmana passada llegia la notícia d’una nova violació múltiple a Sabadell, a una noia de 18 anys. Llegeixo coses com aquesta i se’m gela la sang.No puc creure’m com és la societat en què vivim. Tinc 44 anys, de jove vaig sortir moltes vegades i quan tornava cap a casa ho feia a vegades amb amics i a vegades amb amigues, però també ho feia moltes vegades sola, i mai vaig tenir por que em passés una cosa semblant -tot i que no nego que aquestes coses també passaven-. Ara s’hi dona més visibilitat, i em passa que tinc filles que d’aquí pocs anys sortiran a les nits. Se’m remou l’estómac amb tanta notícia bàrbara. Què estem ensenyant a les noves generacions? Com les estem educant? Què coi estem explicant als nois que es creuen amb el dret (per pura diversió) de fer una cosa així? Em nego a pensar que l’únic que ens queda és ensenyar a les nostres filles a tenir por, a no poder gaudir de la vida en llibertat, a patir constantment per si són assetjades o no, agredides o violades en grup. El que hem de fer és educar els nostres fills en el respecte, en la igualtat, en el saber acceptar un no, perquè comprenguin, empatitzin...

ELENA SERRA

BARCELONA

Injustícia

Com es pot permetre la injustícia que s’està aplicant als nostres polítics empresonats? Tot plegat representa un retrocés inconstitucional perquè no es respecten els drets bàsics que la llei hauria de preservar i respectar. Sento vergonya del que està passant, sobretot quan ho comparo amb el que és la justícia als països democràtics d’arreu del món. L’Estat està aplicant la repressió més contundent que s’ha vist mai en democràcia. Són unes pràctiques tan injustes com innecessàries que demostren fins on els és permès jugar amb la justícia. S’han inventat unes causes que són insostenibles, com també ho és la criminalització dels empresonats. Els han castigat injustament de forma preventiva i el tracte que els professen és inhumà, amb trasllats humiliants. Com es pot permetre?

JOAN JANOHER I SADURNÍ

FORALLAC

Plany per una alzina centenària

Al seu article “Alzina” (dins L’enigma ), tot un clàssic de la literatura ecològica, l’enyorat amic Miquel Pairolí ens parlava de la bellesa estàtica, profunda, lenta, interior -que tot arrelant persevera- d’una alzina qualsevol, que contemplem des de la nostra infantesa i que de ben segur ens sobreviurà: “Una alzina pot viure segles i, si no és per acció del foc o de l’home, mai no pateix una mort sobtada i definitiva”.

Malauradament, l’alzina solitària de la carretera comarcal GIV-6103 que du de Palau-saverdera a Castelló d’Empúries no ha assolit aquesta expectativa de vida. El seu delicte: trobar-se en el centímetre zero del punt d’ampliació de la carretera GIV-6102, una despesa pública (1,7 milions d’euros) innecessària que causarà un impacte ambiental al Parc Natural dels Aiguamolls, segons explica el flyer dipositat per IAEDEN a les bústies dels palauencs durant la festa de la Candelera. Aquesta alzina, d’alçada gegantina, era un magnífic aixopluc d’ombra en una vasta zona viària per a senderistes i ciclistes en èpoques caloroses. De la seva longevitat estroncada ens queda, de moment, el record d’una soca de 108 x 85 cm, que amb tota probabilitat aviat serà profanada. Potser algun tècnic bonhomiós d’Obres Públiques de la Diputació ens voldrà consolar amb un exemplar de L’home que plantava arbres de Jean Giono. Potser no ens caldrà: alguns palauencs ja hem votat que una de les propostes finals dels pressupostos participatius d’enguany sigui la reforestació d’alzines, això sí, en terrenys de muntanya. A la planúria empordanesa fins i tot un humil arbre ha esdevingut objecte de cobdícia especulativa i -encara pitjor- un exemple evident de l’estupidesa humana, infinita segons Einstein.

JOSÉ LUIS BARTOLOMÉ

PALAU-SAVERDERA

Més continguts de