L’abast de la farsa judicial
Vaig seguir el judici del Procés amb molt d’interès en unes jornades en què no podia sortir del meu astorament pel que sentia per part de les acusacions, per les mentides dels testimonis i per l’actuació totalment parcial del magistrat Marchena.
Quan ha sortit la sentència ja he entès l’abast total d’aquella farsa judicial no es tractava d’impartir justícia, sinó de castigar, escarmentar i humiliar tots els que no combreguen amb la sagrada unitat d’Espanya. Una sentència que permetrà perseguir qualsevol dissidència, perquè estableix jurisprudència. El govern espanyol va fent declaracions i vídeos vantant-se de la teòrica solidesa de la democràcia espanyola. Els mitjans afins s’acarnissaran amb l’independentisme mentre blanquegen els feixistes. Europa suposo que continuarà muda i cega, com fa sempre amb els grans problemes. Tot és una gran vergonya. Ja diuen que Franco “ lo dejó todo atado y bien atado ”... I tant que és veritat.
JOANA RAJA RIGALL
RIPOLLET
La millor resposta
La sentència del Tribunal Suprem per delicte de sedició ha estat dura. Sembla més una revenja i un avís de cara al futur que no un acte de justícia real. Queda clar que Espanya ha renunciat a fer política amb Catalunya i només espera l’acatament a l’obsolet ordre constitucional. És el moment de respondre amb fermesa, però amb prudència i serenor per no agreujar la tensa situació actual. Per això, i per buscar suports internacionals, crec que cal convocar eleccions catalanes ja. El poble català ha de poder expressar-se per deixar clar el seu desig de respecte i llibertat per als presos condemnats i pels exiliats. Amb una majoria clara dels partits independentistes que sobrepassi de molt el 50% dels vots, el govern espanyol haurà d’acceptar obrir el diàleg per reconduir la nefasta situació creada amb aquesta sentència que, per a molts, és injusta i crea un problema polític greu per a tothom i especialment per a Espanya davant d’Europa.
DIONÍS BEL
BARCELONA
Va de tsunamis
El president en funcions Pedro Sánchez, en els seus discursos de campanya, proclama que s’han de restablir ponts trencats i la convivència a Catalunya. Ho fa tot brandant l’aplicació de l’article 155 a tort i a dret, tenint detinguts alguns CDR sense que l’advocat defensor s’hi pugui posar en contacte, amb la Junta Electoral Central prohibint dir paraules als mitjans de la CCMA, sense prendre mesures contra el general Garrido -que amenaça els ciutadans-, fent referència a fets que estan en secret de sumari, amb Josep Borrell vetant de nou la participació de la Generalitat al Fòrum de la Unió per la Mediterrània a Barcelona, o proclamant que mai s’asseuran al voltant d’una taula per negociar un referèndum. Això és restablir ponts i la convivència?
Al tsunami de la força bruta de la repressió contra l’independentisme català s’hi oposarà, amb la força de la seva gent, un tsunami intel·ligent, tranquil, pacífic i democràtic.
JORDI LLEAL I GIRALT
BADALONA
La tristor de l’Estat democràtic
Té raó l’Eduard Pujol quan diu que el que els passa als presos polítics, d’alguna forma, ens passa a tots, inclosos els que no defensen la independència. La forma que té l’Estat de defensar la seva garantia democràtica és donant un cop amb el puny sobre la taula per demostrar qui mana de facto, en forma de penes de presó. Però no és un acte gaire intel·ligent: infecten ferides i n’obren de noves, el contrari del que hauria de passar en un procés en el qual caldria més negociació i més calma política. “Podeu vèncer però no convèncer”, si és que es pot considerar una victòria, com va dir l’escriptor de la Generació del 98.
XAVIER OGAYA RIBÓ
EL MASNOU
