Cartes al Director 23/08/2015
Vergonya europea
He vist per la televisió les imatges de la policia de Macedònia llançant gasos per dispersar els refugiats sirians arribats a la frontera, exhaustos i després d’haver passat innombrables penúries fugint de la guerra. Davant d’aquest drama humà, Europa mira cap a una altra banda.
Sé que Europa no pot assumir una allau migratòria com aquesta, però això no vol dir que no pugui ni hagi de fer res. El problema sirià, com tants altres al Pròxim Orient, l’han atiat les intervencions occidentals.
Abandonar aquesta gent, o fins i tot maltractar-la, és una obscenitat d’unes dimensions descomunals: són refugiats de guerra! Sento una vergonya infinita de ser europeu.
JOSEP CLAVERA BARBANY
GRANOLLERS
Alt i clar
El desig independentista és un sentiment arrelat en el meu cor al llarg de la meva vida. Per això vull dirigir-me als polítics independentistes que faran campanya i estaran en contacte amb els votants.
Parleu més alt i més clar, perquè de vegades sembla que doneu per sabuts conceptes tan bàsics com l’espoliació constant que es fa des de Madrid. Cal un gran sentit pedagògic i que expliquem, per activa i per passiva, quin és l’estat de la qüestió.
No perdeu el temps atacant els contraris: ja tenim prou feina recordant en tot moment quin és el tracte que hem rebut i rebem del govern espanyol. I no oblideu el que rebrem si no guanyem, amb tota la bel·ligerància que s’acumula a Madrid. Escolteu aquest prec d’una àvia independentista que voldria morir dins d’una República Catalana. Visca Catalunya!
M. TERESA ORPINELL
BARCELONA
Llibertat
Percebo desànim entre els que volem que Catalunya sigui un nou estat lliure. Ens està envaint una mena de desesperança, sobretot perquè els indecisos no s’acaben de decidir i perquè temem la incertesa.
Les emocions del cor cadascú se les sap i són difícilment encomanables. Les raons del cap depenen de la tossuda realitat. Són tants els arguments a favor de la independència que, més enllà dels sentiments, assolir-la esdevé una necessitat urgent i imprescindible. I ho és tant per als que ens sentim només catalans com per als que se senten espanyols i viuen a Catalunya, perquè tots som víctimes dels mateixos greuges.
No és una qüestió de ser català o espanyol, sinó simplement de residir a Catalunya.
XAVIER-SALVADOR RIBELLES I PUIG
LLEIDA
Va com va!
Ha sigut un homenatge just i necessari, el que han fet a Ovidi Montllor i Teresa Rebull a la Universitat Catalana d’Estiu, que ha tingut lloc aquesta setmana a Prada de Conflent. En aquests actes es diuen coses boniques sobre les persones homenatjades que ja no són entre nosaltres.
I jo em pregunto: què dirien ells? M’ho imagino més de l’Ovidi, pels anys compartint escenaris i aventures. Segurament en deixaria anar unes quantes i de grosses, pel magre servei que la Generalitat va fer a la Nova Cançó després de la mort del dictador.
Aquella colla de cantants van mantenir ben alta la bandera de la llibertat i, després, van ser oblidats en benefici d’altres mogudes musicals. L’Ovidi desitjava trobar llocs per cantar però no tenia el suport mediàtic que calia.
L’Ovidi va ser, i encara ho és, un personatge incòmode per al poder, per molt que ara lloïn la seva figura. “Va com va!”, Ovidi, ja ho veus. Ara tot és reivindicar la teva memòria quan a tu no et fa ni mica de falta.
IGNASI RODA
BELLVER DE CERDANYA
Consciència corrupta
Els principals partits polítics, en l’àmbit estatal i autonòmic, i les empreses que habitualment col·laboren amb les entitats públiques, estan saturats de casos de corrupció, malversació de fons públics i altres perletes. La descomposició moral de la política fa molt difícil diferenciar els que són íntegres dels que són corruptes.
He arribat a la conclusió que, quan una persona es veu implicada en un conflicte d’aquest tipus, pot actuar de dues maneres: si vol demostrar que no hi està implicada i quedar lliure de sospita, ha d’exigir que s’aclareixin els fets i facilitar tota la informació que li demanin; si, per contra, justifica els fets o es nega a col·laborar, inconscientment està reconeixent la seva possible implicació.
A qui té la consciència tranquil·la no li ha de fer por la veritat.
FLORIÀ GIRÓ I ALGUER
ARENYS DE MAR
Records de Tianjin
Fa gairebé dues dècades, per motius professionals, vaig fer una llarga estada a la ciutat xinesa de Tianjin, on recentment hi ha hagut una important catàstrofe industrial.
Recordo una gran ciutat que barrejava el casc antic i modernes avingudes, amb una gran zona industrial que evolucionava ràpidament. Sovint, quan dinàvem a la fàbrica, ens servien un gustós peix, una espècie de llobarro, que pescaven en un dels afluents del riu Hai. La veritat és que l’aigua del riu era d’un sospitós color marró, però la meva salut no se’n va ressentir.
Els joves tècnics xinesos que havíem de formar van aprendre ràpidament els processos industrials que els presentàvem. Molts d’ells deuen viure aquests dies els problemes causats pels incendis i l’explosió. Desitjo de tot cor que els puguin resoldre com més aviat millor, pel seu bé i el de la comunitat internacional.
JAUME VALLÉS MUNTADAS
SANT ADRIÀ DE BESÒS
