Cadires de rodes i bicicletes
Com a persona amb cadira de rodes que em moc pel barri de Sants de Barcelona, ara em trobo, des de fa uns mesos, amb bicicletes de turistes mal aparcades a tot arreu. Són de les empreses Cooltra, Bolt, Lime... Les he d’anar esquivant perquè si truco a la grua he comprovat que no venen a retirar-les, encara que passin dies i que faci diverses trucades. ¿Als turistes i a aquestes grans empreses no se’ls multa perquè ja se sap que no pagaran? A això, esclar, cal sumar-hi la brutícia de caques de gos i pixades, que s’ha convertit en una cosa habitual.
Marta Martínez Deulofeu
Barcelona
La càrrega invisible dels cuidadors
Cuidar una persona dependent és una responsabilitat que sovint es viu en silenci i sense descans. Milers de familiars, majoritàriament dones, dediquen hores a l’atenció de pares, fills o parelles amb alguna discapacitat o malaltia crònica, renunciant sovint a la seva vida laboral i social. Aquesta tasca, gairebé sempre no remunerada i poc reconeguda, implica fatiga física, estrès emocional i un risc elevat de patir ansietat o depressió. Malgrat l’existència de la llei de dependència, moltes famílies denuncien la lentitud en les ajudes i la manca de recursos públics. Els cuidadors necessiten suport real, un respir assistit i reconeixement, perquè sostenen, amb el seu esforç invisible, una part essencial del nostre sistema de benestar.
Júlia Badia Estopà
Sabadell
De ciutat a aparador
En menys de cinc anys he vist com el meu barri ha canviat completament de paisatge. Els comerços locals han estat substituïts per grans franquícies, els bars de sempre per locals de brunch, i molts pisos han esdevingut allotjaments turístics.
La ciutat que abans sentíem propera i nostra, a poc a poc s’ha tornat freda i aliena. Ja no pertany als que la vivim sinó als que només la visiten.
Inés Corta Casanovas
Barcelona
La pèrdua d’interès dels joves per la política
Cada cop són més els joves que es mostren desmotivats davant la política. No és que no tinguin opinió o interès pel que passa al seu voltant, sinó que senten que la política tradicional ja no els representa. Els discursos llunyans, les promeses que s’esvaeixen i la manca de resultats tangibles generen una sensació d’impotència i desconnexió. Molts veuen les institucions com un espai tancat, reservat a uns pocs, on la seva veu no hi té cabuda. Aquesta distància no neix del desinterès sinó del desencís. Els joves volen participar, però d’una altra manera: a través de moviments socials, accions col·lectives o projectes que generin un impacte real en el seu entorn. No busquen discursos, busquen fets. La política necessita recuperar la seva credibilitat davant d’una generació que reclama coherència, transparència i solucions. Cal una nova manera de fer política, més pròxima, més honesta i capaç d’il·lusionar. Si no som capaços d’escoltar i incorporar els joves al debat públic, correm el risc que el futur s’escrigui sense ells.
Natalia Romero Martín
Canet de Mar
I Biden?
Qualsevol persona equilibrada pot acusar Trump de còmplice del genocidi de Gaza –i més coses– perpetrat per l’Estat d’Israel contra el poble palestí. I Biden, però? No fou durant l’últim any del seu mandat, que es desfermà la massacre? Qui demana responsabilitats a Biden?
Marc Antoni Adell
València
