Cartes a la Directora 02/04/2017
Més ‘Trinxeres’
Fastiguejada de tants programes de televisió insubstancials i barroers que s’emeten cada dia per les diverses cadenes, he seguit amb gran plaer l’emissió setmanal de Trinxeres a TV3.
Programes com aquest dignifiquen el mitjà televisiu i fan història, en el sentit més exacte. Felicito efusivament l’equip, especialment els dos presentadors, per l’esforç que aquest programa els ha suposat i, sobretot, per la delicadesa i la sensibilitat amb què han tractat els que van viure les atrocitats de la guerra o els seus descendents.
Als que vam néixer en la trista postguerra ens van amagar el patiment de les persones que, pel fet de manifestar-se contraris a l’alçament militar, van haver de marxar en condicions ignominioses. Gràcies a programes com aquest hem anat descobrint la veritat. Tant de bo l’exemple de Trinxeres animi a continuar fent programes tan interessants.
MONTSERRAT FARRÀS OLIVERAS
TERRASSA
Serem immortals?
La recerca de la immortalitat sempre ha estat entre la realitat i la ficció. Però què preferim, quantitat o qualitat? Per què ens preocupa més viure més anys en lloc de viure’ls bé? ¿Arribarem a aconseguir la immortalitat? Podríem dir que la clau de la vida encara no s’ha descobert, però els humans seguim capficats a trobar alternatives a la mort.
Conceptes com els transhumanisme, encara poc coneguts, descriuen la fusió entre la tecnologia, la intel·ligència artificial i els humans com a forma de sobrepassar els propis límits i transcendir. Però, ¿realment cal seguir lluitant i invertint en una meta utòpica? ¿Volem arriscar-nos a perdre la poca humanitat que ens queda per no morir mai? Per quina raó no deixem de ser impacients i intentem solucionar els petits problemes d’avui abans d’arribar als de demà?
La recerca incessant de la immortalitat es podria relacionar amb la connotació social que té la paraula mort, sempre present com un tabú al qual no tothom se sap enfrontar, ni en vol parlar ni tan sols pensar-hi.
És un fet desconegut per als humans i fa por però, al cap i a la fi, com si fos una paradoxa, morir forma part de la vida.
PAULA DE PRADO BERT
BARCELONA
Unir els dos tramvies
Com aprofitar millor els 29 quilòmetres actuals de tramvia que ja tenim? Doncs sembla evident que construint els quilòmetres que falten per poder-los connectar per la via més curta, la Diagonal, i donar així servei a 9 municipis de l’àrea metropolitana, que es connectarien directament amb el centre de Barcelona amb un transport públic de gran capacitat, còmode i ràpid. Així hi hauria menys cotxes entrant i sortint de la ciutat i reduiríem la contaminació.
Per què es discuteix una cosa tan òbvia? Doncs perquè s’està produint un fals debat sobre el tema del tramvia que respon a altres interessos. Aquests dies corre per internet una intervenció contundent de Xavier Trias reclamant el tramvia per la Diagonal -no de fa dècades: de l’any 2009-, però avui s’hi oposa amb la mateixa contundència.
Cal acabar amb les picabaralles partidistes i que s’imposi el rigor i el sentit comú. Ens hi juguem massa.
XAVIER RIU SALA
BARCELONA
El tramvia per la Diagonal: un gran error
En ser escollida alcaldessa de Barcelona, la senyora Colau va manifestar algunes de les seves prioritats: el tramvia per la Diagonal, que equival a la destrucció de la principal avinguda de la ciutat i de tot l’Eixample; una actitud bel·ligerant contra el Mobile World Congress, moderada després; i la moratòria hotelera, que ja s’ha consumat amb l’anul·lació de projectes com els de l’edifici del Deutsche Bank i la Torre Agbar.
Les altres dues prioritats estan íntimament relacionades, atès que amb les obres el caos circulatori serà total durant anys, i en aquestes circumstàncies el Mobile potser haurà de buscar una alternativa més acollidora. I ja se sap que de ciutats que es postulin com a nova seu n’hi ha moltes i molt atractives.
CARME RIBERA BONELLS
BARCELONA
S’ofèn l’altre per debilitat
Afirmar el que és propi mitjançant l’ofensa delata inseguretat i debilitat. Una identitat social, religiosa, cultural o regional, si és madura, acull, no veu en l’altre un enemic sinó una oportunitat per seguir creixent. Vivim en societats cada vegada més plurals, i la pluralitat es percep com una amenaça quan es té por, i es té por perquè la pròpia identitat s’assenta en una base inestable.
La grandesa d’una tradició o d’una identitat està en la seva capacitat d’anar del particular a l’universal, quan s’obre al món, quan abraça, quan no té por als desafiaments. Quan afirma també qui la combat.
JESÚS DOMINGO MARTÍNEZ
GIRONA
