El miratge de l’Accés Obert: articles sense cost per a la ciutadania escanyen la universitat

L’Alberto Caselli, bibliotecari de l’Institut Universitari Europeu, em recorda sovint la frase de la novel·la Il Gattopardo de Giuseppe Tomasi di Lampedusa: “Si volem que tot quedi com està, cal que canviï tot”.

Quan l’any 2002 es va publicar la Budapest Open Access Initiative, molts bibliotecaris vam sentir que s’obria una nova etapa per a la comunicació científica. L’objectiu semblava inqüestionable: fer accessible la recerca finançada amb fons públics a tota la societat, sense murs. Bibliotecaris i investigadors van apostar per l’Accés Obert com a alternativa al model de subscripcions milionàries, convençuts que internet podia democratitzar el coneixement i reduir la pressió financera sobre les biblioteques acadèmiques.

Més de vint anys després, la situació dista molt d’aquelles expectatives. És cert que hi ha més articles accessibles gratuïtament que mai, però també és cert que les biblioteques acadèmiques continuen suportant una càrrega econòmica creixent, sota noves formes contractuals que les mantenen presoneres dels mateixos editors. Si abans es pagava per llegir, ara es paga per publicar. Aquest és el principi del model que se'n diu daurat (gold Open Access), que s’ha estès a través dels mal anomenats acords transformatius, que l’única cosa que han transformat és la comptabilitat.

De pagar per accedir a pagar per publicar

Les dades ho confirmen. A Alemanya, el consorci a través del qual es negocia amb els proveïdors d’informació científica, Projekt DEAL, va establir amb l’editor Wiley una tarifa per article de 2.750 €. És a dir que els autors han de pagar a Wiley 2.750 € per publicar l’article a una revista. Amb Springer Nature, la tarifa és de 2.600 € per article. En lloc de pagar per accedir-hi, es paga per publicar-hi, però els imports finals no representen cap estalvi.

La Biblioteca Nacional Sueca, al seu torn, va informar que el 2022 la despesa en publicació científica va ascendir a 65 milions d’euros, un increment d'un 3,7 % respecte de l’any anterior. I reconeix que els costos no han deixat de créixer des del 2016.

Al Regne Unit, JISC, una organització sense ànim de lucre, ha assenyalat que el resultat de les seves negociacions han portat a un model tan insostenible que han començat a dissenyar una estratègia de sortida dels acords transformatius, buscant vies més flexibles.

A escala global, el panorama és encara més contundent. El mercat del pagar per publicar estava valorat en uns 1.600 milions de dòlars el 2021 i ja superava els 2.000 milions de dòlars el 2024. És a dir, el nou model no ha reduït la despesa, sinó que ha creat un mercat paral·lel de magnituds equivalents a l’anterior.

El model empobreix el rol de les biblioteques

Aquestes dinàmiques han empobrit el rol de les biblioteques, garants de l’accés i la preservació del coneixement, per esdevenir gestories de factures. En lloc de negociar subscripcions, negocien tarifes per article. En lloc de defensar el dret de lectura de les comunitats universitàries, gestionen les oportunitats de publicar dels seus investigadors.

El model no afavoreix tampoc els investigadors; els costos elevats poden condicionar on publicar, afavorint les revistes dels grans editors per damunt d’altres opcions. Això reforça encara més la concentració del mercat i dificulta l’emergència de models alternatius. Els criteris d’avaluació acadèmica, que continuen donant un pes excessiu a revistes de prestigi controlades per editors comercials, actuen com a incentiu perquè els investigadors segueixin el corrent monopolístic, malgrat que comporti costos creixents per a les seves pròpies institucions.

Alguns poden argumentar que el resultat ha estat positiu per als lectors: avui es pot accedir a un nombre més gran d’articles sense cost. El coneixement sembla gratuït per al ciutadà, però implica factures creixents i insostenibles per a les universitats. El nou model afavoreix pràctiques monopolístiques i opaques, i el ciutadà paga igualment una factura pel que ja ha estat finançat amb diners públics.

Capgirar la situació

Per capgirar aquesta situació caldria replantejar els mecanismes d’avaluació de la recerca. Mentre la progressió acadèmica continuï lligada a revistes de gran impacte propietat de pocs conglomerats editorials, qualsevol alternativa tindrà dificultats per consolidar-se. Les universitats, les agències d’avaluació i finançament tenen aquí una responsabilitat enorme: reconèixer i valorar la publicació en canals no comercials, fomentar la diversitat de models i reduir el poder de les revistes de sempre. Altrament seguirem amb un sistema viciat i interessat.

Hi ha alternatives; el model verd (green Open Access), basat en repositoris institucionals, és una via econòmicament sostenible que permet donar visibilitat i accés als resultats de la recerca sense transferir quantitats ingents de diners a intermediaris d’escàs valor afegit. Però cal admetre que ni les universitats, ni les agències d’avaluació o finançament han treballat en la part dels mecanismes d’avaluació. Anem molt tard.

Si volem que la ciència sigui realment oberta i al servei de la societat, caldrà apostar amb decisió per vies ambicioses. El coneixement no pot ser només un producte més en mans d’un oligopoli. Ha de ser un bé comú, gestionat col·lectivament i finançat de manera justa. Les biblioteques, que sempre han estat guardians del saber, mereixen un sistema que les alliberi, no un que les converteixi en la finestreta de caixa d’un mercat disfressat de revolució.