Quina olor feia una tomba de l’Antic Egipte?

¿Es poden mesurar les olors? ¿Es pot saber què hi ha dins un recipient només olorant-lo? ¿I si el recipient té milers d’anys? D’aquestes preguntes, a la segona podríem respondre que algú amb bon nas potser se’n sortiria. Però les altres dues semblen massa ambicioses per a l’olfacte humà. La ciència ha trobat ara una alternativa. En un estudi publicat fa uns dies a la revista Journal of Archaeological Science, un grup de químics italians han determinat què contenien unes gerres de més de 3.000 anys d’antiguitat de la tomba de Kha i Merit, descoberta el 1906 prop de Luxor.

Els humans diferenciem una gran quantitat d’olors, tot i que els experts no es posen d’acord en la xifra exacta: el rang va des d’unes deu mil a uns quants bilions. Sigui com sigui, és evident que altres animals tenen aquest sentit molt més desenvolupat, per exemple els gossos o els ossos grizzly, que són encara més privilegiats en aquest aspecte. Si ens fixem en tots els vertebrats, hi trobem tot un espectre de diferències. En un extrem hi ha els mamífers, que, en general, tenim un bon olfacte, mentre que a l’altre hi ha els ocells, que el tenen tirant a dolent, com molts peixos, que el fan servir poc. Malgrat les divergències, en tots aquests animals l’olfacte funciona d’una manera similar: unes cèl·lules especialitzades (les de l’anomenat epiteli olfactori) detecten petites quantitats de partícules volàtils que desprenen certes substàncies i suren en l’aire, i transmeten la informació al cervell.

Aquest principi es podria mecanitzar, tot i que fabricar un detector que pugui diferenciar entre diversos tipus de molècules no és senzill. Ha calgut que la tecnologia avancés prou per construir una màquina capaç d’analitzar la composició molecular dels gasos per buscar-hi les partícules que formen les olors. Es tracta de l’espectròmetre de masses, un aparell que separa els nuclis dels àtoms, a partir de la relació entre la seva massa i la seva càrrega elèctrica, després de ser bombardejats amb un feix d’electrons. Això permet identificar les molècules que composen pràcticament qualsevol mostra, sigui sòlida, líquida o gasosa. S’ha fet servir, per exemple, per saber de què esta feta l’atmosfera de Tità, una de les llunes de Saturn. Així doncs, detectar partícules volàtils, encara que siguin en concentracions molt petites, entra dins de les possibilitats d’aquests instruments.

La tomba de Kha i Merit

Kha era un arquitecte que va viure a Egipte fa 3.400 anys. Va ser enterrat junt amb la seva dona Merit a la necròpolis de Deir el-Medina, i la tomba es va localitzar en unes condicions molt bones a principis del segle XX. Els continguts es van traslladar a un museu de Torí i, des de llavors, s’han mantingut en un perfecte estat de conservació, fins al punt que les àmfores funeràries encara estaven segellades, tal com es van trobar, gràcies a la insistència del seu descobridor, Ernesto Schiaparelli. Això ha permès a l’equip dirigit per les doctores Ilaria Degano i Francesca Modugno, de la Universiat de Pisa, preguntar-se què hi havia hagut a les àmfores.

Els arqueòlegs que les havien estudiat sense obrir-les suposaven que hi deuria haver menjar per nodrir les ànimes dels morts. Per confirmar-ho, els científics van posar les àmfores en bosses de plàstic que després van segellar. Dies després, van recol·lectar les partícules volàtils acumulades a les bosses. Malgrat que el menjar feia mil·lennis que s’havia podrit i en quedaven poques restes, encara desprenia una olor que podia ser detectada, potser no per l’olfacte humà, però sí per un espectròmetre de masses. Els resultats de l’anàlisi van revelar que els objectes funeraris alliberaven aldehids i hidrocarburs propis de la cera d’abella, trimetilamina, que es troba en el peix assecat, i altres aldehids relacionats amb la fruita. Així, els arqueòlegs han entès millor els rituals funeraris de l’època i s’han fet una idea de quina olor deuria fer una tomba egípcia.

Aquest experiment és l’anàlisi química més completa de l’olor despresa per objectes tan antics. Això permetrà aplicar mètodes nous a l’arqueologia per poder descriure millor els costums de fa mil·lennis. Anteriorment ja s’havia usat l’espectrometria de masses per analitzar benes de mòmies de més de cinc mil anys d’antiguitat, i s’havien descobert algunes de les substàncies químiques que els egipcis usaven per embalsamar. Però utilitzar les mateixes tècniques amb olors no s’havia fet perquè es pensava que ja no quedarien prou partícules volàtils detectables després de tant de temps. És molt possible que això canviï a partir d’ara.