És realment necessari investigar amb animals?

Quan estem malalts, el metge ens recepta una pastilla, però poques vegades pensem com ha arribat aquell fàrmac fins a nosaltres. El procés comença amb els científics estudiant una biblioteca de compostos químics per escollir el més adequat per solucionar el problema causant els mínims efectes secundaris. Per aconseguir-ho, fan un primer experiment en cèl·lules que creixen en un plat de cultiu, després en animals i, finalment, en els mateixos humans. Aquest és el protocol que fa dècades que s’usa i que ens ha permès tenir les farmàcies plenes de solucions per a gairebé totes les malalties. Però sempre hi ha hagut veus crítiques que qüestionaven si l’experimentació en animals era realment necessària. Els motius són principalment ètics, relacionats amb el patiment innecessari d’éssers amb capacitat de sentir dolor. Darrerament, aquest punt de vista ha guanyat influència, i alguns països ja han començat a moure fitxa per eliminar del tot aquests estudis.

Buscant dreceres

El camí des de la primera prova a la comercialització d'un nou fàrmac dura entre deu i quinze anys de mitjana, i té un cost que sovint supera els 2.000 milions d’euros. De cada 10.000 compostos que es comencen a investigar, només un o dos aconsegueixen arribar al final de la cursa i convertir-se en medicaments. Naturalment, tothom vol optimitzar la cadena de producció, des de les farmacèutiques, que podrien treure un millor rendiment de les seves inversions, fins als pacients, que poden accedir abans a les opcions terapèutiques. Però no és tan fàcil trobar un lloc per on retallar.

És difícil escurçar la part final, la dels assajos clínics. Cal fer tests primer amb uns pocs voluntaris i anar incrementant-ne el nombre per determinar la seguretat i després l’eficàcia del possible fàrmac. Com vam veure amb les vacunes de la covid, amb prou diners i recursos es pot anar molt de pressa, però que es donin aquestes condicions és una excepció. Darrerament, països com els Estats Units han instaurat “dreceres” per aprovar fàrmacs més ràpidament, sense que calguin tantes proves en humans. Això augmenta el risc que algun efecte secundari indesitjable escapi la detecció, però, a la vegada, permet no haver d’esperar tant per poder-se beneficiar del nou fàrmac.

A l’altre extrem de la cadena, l’ús de la intel·ligència artificial ha accelerat molt les fases inicials, perquè els algoritmes poden predir amb més facilitat quins compostos haurien de ser efectius, sense necessitat de perdre el temps fent tants experiments cel·lulars. Aquesta revolució va ser reconeguda el 2024 amb el premi Nobel de química pels creadors de l’AlphaFold, el programa de Google DeepMind que permet predir l’estructura de les proteïnes, un pas imprescindible (i, abans, molt lent) per trobar dianes terapèutiques. Els estudis amb cèl·lules són importants per entendre el mecanisme d’acció de la substància estudiada, però a vegades es fan els mínims necessaris per assegurar-se que l’efecte és l’esperat i es passa a la següent fase mentre, de fons, es continua investigant. La idea és que si el compost funciona, ja veurem després per què.

Però no es pot començar a donar un compost als humans sense abans saber que no serà tòxic. Els estudis amb cèl·lules només ens poden donar part de la resposta, perquè no reprodueixen la complexitat d’un ésser viu, que està fet de diferents òrgans i sistemes que interaccionen entre ells. Cal tenir una idea del que passarà quan el fetge metabolitzi la substància, com es distribuirà per tot el cos, quant de temps s’hi quedarà, com s’eliminarà... De tot això depenen els efectes positius i negatius del fàrmac, que cal conèixer bé per evitar sorpreses. I aquí és on intervé l’experimentació amb animals. Però, és realment tan necessària?

Treure els animals de l’equació

Fa temps que s’estan buscant alternatives a les proves en animals, tant per l’oposició social, com pels problemes logístics i ètics i el gran cost que tenen aquests experiments. Una opció és la dels organoides, versions miniaturitzades i simplificades dels nostres òrgans. Partint de cèl·lules mare, s’ha aconseguit generar minifetges, ronyons o, fins i tot cervells, que reaccionen als fàrmacs d’una manera molt semblant als originals. Quan es puguin arribar a unir entre ells, podrien funcionar com una versió reduïda d’un cos humà.

Els organoides no estan exempts de dilemes ètics. Una preocupació és que un organoide de cervell pugui arribar a desenvolupar alguna mena de consciència. Els patrons d’activitat elèctrica que s’acaben formant espontàniament en aquestes estructures recorda al que tenen les neurones en un cervell real, fins al punt que els científics es pregunten si poden adquirir una complexitat suficient per arribar a generar alguna mena de “pensament”.

Una variant menys complexa seria els òrgans en un xip, que barregen components biològics i substrats físics. En un espai reduït (el xip) es col·loquen una sèrie d’elements que reprodueixen d’una manera molt senzilla el funcionament d’un òrgan. Per exemple, s’ha construït versions condensades de fetges, cors, pulmons o ronyons. Malgrat que no poden reproduir la gran complexitat d’un òrgan humà, permeten estudiar com canvien les seves funcions en resposta a fàrmacs.

La intel·ligència artificial també ha saltat a l’arena dels substituts, entre altres coses impulsant els “bessons digitals”. La idea és utilitzar el poder de la IA per crear un òrgan (o fins i tot un cos sencer) virtual que respongui de la mateixa manera que l’original i s’actualitzi en temps real. Així, cadascú podria tenir un bessó digital que simulés en un ordinador la resposta a qualsevol tractament. Perquè aquesta idea funcioni, cal que el software tingui tots els paràmetres necessaris per calcular el comportament dels teixits i això és difícil, donada la complexitat de qualsevol sistema biològic. Perquè siguin fiables, caldrà alimentar el sistema amb grans quantitats de dades, que encara no tenim. De moment, els resultats preliminars són encoratjadors, però encara queda feina a fer.

Tenim pressa

Mentre es posen a punt aquests possibles substituts, a finals de l’any passat el Regne Unit va anunciar que planejava anar eliminant progressivament tota la recerca en animals, seguint les petjades dels Estats Units, que setmanes abans havien fet públiques retallades similars a diversos centres de recerca nacionals. Els britànics són especialment sensibles amb el tema del patiment animal, i el seu país ja és un dels que té més regulacions per a aquesta mena de recerca. Cada animal que s’utilitza ha d’estar ben justificat, i no se’ls pot aplicar cap mena d’intervenció que no hagi estat abans aprovada per una comissió del govern. Així i tot, periòdicament hi ha protestes d’activistes, el que ha forçat a moltes universitats i centres d’investigació a ser tan discrets com sigui possible amb aquests temes.

Malgrat que la majoria d’investigadors estan d’acord amb la necessitat d’acabar amb l’ús d’animals, aquests moviments recents sembla que neixen més de la pressió política, i no sempre estan avalats per un raonament científic. La recerca en alguns animals concrets ja fa temps que s’ha reduït a comptades excepcions. Per exemple els experiments en mascotes, com gats i gossos, són molt poc freqüents, fins i tot tenint en compte que els gossos havien sigut un dels models més usats per la fisiologia clàssica del segle XX. El rebuig social a aquesta idea ha forçat que es plantegés si realment calia. El mateix passa amb els micos, evolutivament massa propers als humans, i amb un cervell que té respostes similars a les nostres.

El novembre passat, el CDC (inicials en anglès de Centre per a Control de Malalties, l’òrgan científic dels Estats Units que estudia les malalties infeccioses) va anunciar que se’ls havia demanat que deixessin d’utilitzar micos del tot abans d’acabar el 2026. Tot i que en principi sembla una bona notícia, els experts han posat el crit al cel, perquè hi ha certes infeccions que no es poden estudiar en cap altre animal. És el cas de la sida, una malaltia que el govern de Trump ha deixat clar que no té com a prioritat. Ningú sap com es farà aquesta recerca a partir d’ara.

Les decisions del Regne Unit i Estats Units, independent del que les hagi motivat, són un pas en la direcció adequada: que algun dia s’acabi la investigació en animals. Tot i estar regulada perquè el patiment sigui el mínim possible, desperta un munt de dilemes ètics, tant en la població general com en els científics. Però la realitat és que, ara mateix, aquests experiments són necessaris. És evident que gairebé tothom estaria content si se suprimissin, però no hi ha encara cap alternativa que hagi demostrat que els pot substituir plenament. Les coses canviaran al llarg dels anys vinents, sens dubte, però, mentrestant, començar a treballar per suprimir aquests experiments sense tenir un pla B clar seria voler començar la casa per la teulada. Perseguint un objectiu més que noble, això pot portar més problemes que beneficis.