L’ENTREVISTA

Anna Costal i Fornells: “La renovació de la sardana no va ser una cosa només de Pep Ventura”

Doctora en musicologia i autora d’‘Això no és una biografia de Pep Ventura’

El músic i compositor empordanès Pep Ventura és considerat el gran renovador de la sardana i és tot un mite de la cultura catalana. Amb Això no és una biografia de Pep Ventura (Editorial Gavarres, 2018), la doctora en musicologia i professora de l’Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc) Anna Costal i Fornells (Girona, 1981) baixa el mite del pedestal, en fa una relectura i el contextualitza en l’època que va viure. El 3 de febrer, l’endemà de la data en què va néixer Ventura a Alcalá la Real (Jaén), es presentarà a Figueres el llibre, s’inaugurarà l’exposició virtual Sardanes, dedicada en bona part a Ventura, realitzada per Costal i Joaquim Rabaseda, i hi haurà un concert de la Cobla de Cambra de Catalunya per presentar el disc Pep Ventura. La música romàntica a Catalunya, que conté peces com l’himne republicà La marsellesa, com a actes de cloenda de l’Any Pep Ventura, amb motiu del bicentenari del seu naixement.

¿Com és que Pep Ventura va néixer a Alcalá la Real?

Va ser de manera accidental. Els seus pares eren catalans. En concret, el pare, de Roses, i la mare, de Manlleu. El pare era militar de l’exèrcit espanyol, el van destinar un temps a Alcalá la Real i Pep Ventura va néixer allà.

Centrant-nos en el seu treball, diu que no és una biografia de Pep Ventura. Què és, doncs?

Podríem dir que he fet una lectura del personatge però no en sentit biogràfic sinó situant-lo en context i com a músic, tant professional com artístic. Jo soc musicòloga, no historiadora, així que no he estudiat un personatge històric sinó un personatge i la seva implicació musical històrica. He agafat el personatge que estava en un pedestal, molt ben situat i alhora aïllat, i l’he col·locat en el republicanisme federal de Figueres dels anys 60 i 70 del segle XIX.

¿És cert que Pep Ventura va ser el gran renovador de la sardana?

La sardana és un ball que al segle XIX es va transformar com també podria haver desaparegut. Es va modernitzar, però això no ho va fer Pep Ventura sol. La idea que un home tot sol transforma una dansa que es balla des de l’Empordà fins a la Tordera, és una concepció antiga, mitològica. El que fan Ventura i molts altres músics de l’Empordà, i moltes cobles, és renovar els balls en conjunció amb la societat on estan immersos. Pep Ventura no és un superhome, no endevina en què es convertirà la sardana en un futur, ell senzillament fa el que la gent li demana. I, això sí, és el millor.

Per què era el millor?

Ho sabem per les crítiques de premsa i perquè és el que més cobrava. Podríem imaginar que era com un músic de pop, un divo de la plaça. Un home que se sap vendre, que compon les músiques més modernes i tothom el vol contractar. A principis de la segona meitat del XIX comença un nou context en què ja hi ha tots els mecanismes de l’oferta i la demanda actuals, i ell es va saber posicionar.

¿Va ser l’introductor de la tenora i el primer a escriure sardanes llargues?

No ho sabem tampoc, no es pot certificar. Sabem que la seva tenora la va fer Andreu Toron, de Perpinyà, i que d’aquella remesa Toron va fer sis tenores, però no sabem si Ventura va ser el primer a fer-la servir per tocar sardanes. I en les composicions, exactament igual. Ell no datava mai res però per altres vies he vist que la primera sardana llarga que podem datar de Ventura és posterior a una sardana llarga d’Abdó Mundi, un músic de nissaga figuerenca també. Ara, no sabem si Ventura n’havia compost abans.

Aleshores, per què ha quedat ell i no d’altres en la història?

El llenguatge construeix. Vuit anys després de la mort de Ventura, el 1883, Josep Pella i Forgas escriu en el llibre Historia del Ampurdán : “La sardana és la nostra dansa nacional i Pep Ventura és el pare”. Llegeixes això i et preguntes què està passant aquí. Pella i Forgas comença a construir, amb la legitimitat que li dona haver parlat amb el fill de Ventura, Benet Ventura, el mite Pep Ventura, i també ja comença a construir el mite de la sardana purificat. A més, una generació després de la seva mort, un grup d’empordanesos entre els quals hi ha el notari Salvador Dalí, pare del pintor, l’editor Dalmau Preses, i el col·leccionista Eduard Fabré, es queden la seva tenora, que donen a la Junta de Museus de Barcelona, i tenen cura de les seves partitures, que lleguen a l’Orfeó Català.

Ha dit el mite “purificat”. Què vol dir?

Pella i Forgas critica que hi ha compositors que posen temes d’òpera o himnes polítics a les sardanes. Déu me’n guard, himnes polítics a les sardanes! Als anys 60 i principis dels 70 es tocava La marsellesa i l’ Himno de Riego en sardana. D’alguna manera, Pella i Forgas està intentant netejar la Tercera Guerra Carlina, que va ser una guerra civil. Intenta bandejar el fet que les sardanes havien sigut republicanes i comença a construir un discurs en què les sardanes han de ser una dansa de pau i d’agermanament. Quan escriu això fa set anys que havia acabat la guerra. A partir de llavors es comença a construir el mite que Pep Ventura s’inspirava només i exclusivament de les cançons populars dels pagesos quan no era cert.

¿Les sardanes van triomfar tant perquè tenien un fort component polític?

Sí, polític i social. Els carlins tenien el contrapàs com a ball. Què passava quan arribava la festa major en un poble que manaven els carlins però hi havia una part important de la població republicana? Doncs que a vegades acabava amb una batalla campal a ganivetades a la plaça pública, amb la connotació que tenia l’adjectiu públic aleshores. Ja no és aquell hereu o qui té més diners qui comanda el ball sortint de missa sinó qui té la capacitat de comptar i repartir. Per tant, la sardana moderna és un ball molt més democràtic. Tothom que tingui la capacitat de comptar i repartir, pot repartir a la plaça. Però, alerta, que ningú s’equivoqui, no es barregen senyors, menestrals i pagesos a la rotllana, això és impossible, fins i tot ara.

Etiquetes

Més continguts de

El + vist

El + comentat