8-M, DIA DE LES DONES

Cambreres que se senten dones objecte i policies que no pugen en l’escalafó

Els testimonis de dones de sectors molts diversos demostren que les actituds discriminatòries i masclistes es mantenen i són molt difícils d’erradicar

La discriminació de la dona i les conductes masclistes continuen ben vives en molts àmbits de la societat. Ho expliquen dones i un home que hem seleccionat de sectors ben diversos.

“Em sento com un objecte”

Darrere la barra d’un bar és fàcil sentir exemples de masclisme. P.N. té 23 anys i des de principis d’any treballa de cambrera en un bar de tarda-nit de Palafrugell. La clientela, sobretot entre setmana, són homes, “molts divorciats, a l’atur o jubilats”. “I tots alcohòlics -explicaP.- Des del primer moment noto que estan tota l’estona mirant-me de dalt a baix”. La incomoditat que li crea aquesta situació fa que dubti a l’hora de vestir-se per anar a treballar: “No sé què posar-me per no cridar l’atenció, a mi que no m’ha agradat mai ser el centre d’atenció. Quan carrego neveres procuro mig amagar-me perquè em mirin menys”. És conscient que té la feina perquè és noia i atractiva: “El cap ha rebutjat noies amb l’argument que físicament no eren el que buscava”. “Treballo a l’hosteleria des dels 14 anys i en altres locals els encarregats, sempre homes, m’havien dit que estic bé, però fins ara la manera com m’ho deien trobava que era acceptable, perquè també ja veus com t’ho diuen -afegeix-. Però aquí és molt descarat. Hi soc per servir begudes, no perquè em mirin com em miren. Em sento clarament com un objecte”. De moment P. aguanta perquè “l’horari és bo i el sou no és dolent”. I, això sí, si algun client es passa amb els comentaris, se’l fa fora.

Menys càrrecs als Mossos

La subinspectora dels Mossos d’Esquadra a Girona, Rosa Negre, de 52 anys, va entrar en aquest cos policial deu anys després que s’hi incorporessin les primers promocions de dones, l’any 1986. Des de llavors, explica, s’ha fet un esforç important per normalitzar la presència femenina en un cos que, com la resta de cossos policials, era reservat exclusivament als homes. Negre reconeix “el coratge” de les primeres dones que van obrir camí i assegura que tot i que s’ha avançat molt en el sentit que “ja ningú es qüestiona que una dona sigui policia”, sí que encara hi ha molt camí per recórrer, especialment en els càrrecs de responsabilitat. Actualment, el 79% dels agents dels Mossos són homes, i el 21% dones. L’abisme es produeix sobretot en els càrrecs d’escala superior i intermedis, on les dones representen entre el 7% i el 9%. Per a la subinspectora, més proporció de dones als Mossos suposaria un “guany” per al cos, especialment en els càrrecs d’alt rang, ja que “en les decisions i el disseny estratègic de la seguretat cal una mirada plural”.

Dins els Mossos, Negre porta molts anys treballant en l’àmbit de la prevenció de la violència contra les dones, i de l’experiència en treu una decebedora conclusió: tot i que pel que fa a recursos, polítiques i acció preventiva s’han fet grans passos en els últims anys, no s’han aconseguit prou resultats i la violència masclista es continua exercint fins i tot en les generacions més joves. “Estem en una societat que sap donar resposta a situacions contra la dona, però no es tracta d’anar posant tiretes a una ferida. El que cal és que no es produeixi”, diu Rosa Negre. En l’exercici de la seva professió constata amb tristesa com entre els joves augmenten, per exemple, les denúncies de violència sexual en l’oci nocturn.

El repte d’arbitrar sent dona

Ester Parramon fa set temporades que arbitra. Ha estat a Primera Catalana i com a assistent ha debutat a Segona B. “Hi ha clubs que no els ha xiulat mai una dona i quan et veuen i els dius que ets l’àrbitra queden parats”, explica. “Però si haig de dir la veritat, no m’he trobat amb gaires comentaris masclistes ni dins del camp ni a fora. L’única vegada que recordo que em van dir que me n’anés a fregar plats m’ho va dir una mare en un partit d’alevins -afegeix-. Els pares i les mares, sobretot en partits de futbol base, són els que més protesten, però en general a tots els camps em respecten. Potser també passa que com que estic concentrada en el joc no sento els comentaris negatius. És cert que anant a veure partits de companyes sí que he sentit comentaris negatius sobre les dones, però no ho atribueixo tant al fet que sigui perquè són dones sinó perquè l’arbitratge no ha sigut gaire encertat. En el meu cas, he jugat molts anys a futbol i això m’ajuda a conèixer millor el joc”. Pel que fa als companys àrbitres tampoc té queixa: “He vist que estan molt per mi i m’han ajudat molt. La veritat és que en l’arbitratge no hi ha masclisme. Cobrem el mateix, i potser el que hi ha és una certa discriminació positiva”.

“A la nit és horrorós”

Les professionals que surten als mitjans de comunicació, com ara televisions, tampoc s’escapen de trobar-se amb situacions de masclisme. La periodista de TV3 Sion Biurrun n’ha viscut alguna: “Ara ja passa menys però sí que me n’havia passat alguna. Sempre poca cosa perquè davant d’aquestes situacions soc molt seca i taxativa”. “Haver començat en un redacció molt masculina, com era anys enrere la delegació de Girona de TV3, va ser una sort i em va servir per aprendre, tot i que els homes amb qui vaig coincidir no són masclistes”, afegeix. “Amb això de la campanya #MeToo he donat moltes voltes a veure si jo també havia passat per situacions de masclisme en l’exercici de la professió i, encara que la línia és molt fina, crec que no -explica-. Evidentment, segons com vesteixes ja saps que et miraran més o menys, que miraran l’embolcall. I segons què et diuen, també diferencies si és broma o no, però jo no responc mai”. Una altra cosa són les situacions que s’ha trobat fora de la feina, especialment de nit. “A la nit sí que l’assetjament és horrorós. Fa anys que surto molt poc i a Girona encara menys, però alguna vegada que surto, hi ha desconeguts que venen i em fan dos petons a la galta, o em diuen coses encara que estigui parlant amb una altra persona. Aleshores encara soc més seca”, explica.

El canvi necessari en els homes

Paco Abril, professor de la Facultat d’Educació i Psicologia de la Universitat de Girona, és un dels homes -encara massa pocs, assegura- que no només han fet seva la lluita feminista i l’exerceixen en la seva vida quotidiana sinó que, a més, la promouen des de l’activisme social. President de l’Associació Homes Igualitaris (AHIGE Catalunya), Abril entén que l’actitud dels homes és clau en la transformació d’una societat en menys sexista i més igualitària. “El canvi que han de fer els homes passa per renunciar als privilegis de què gaudeixen només pel fet de ser homes, com ara tenir més facilitat per promocionar-se professionalment o cobrar més que les dones per la mateixa feina”, indica el professor de la UdG. L’associació que presideix treballa per conscienciar, en escoles i altres àmbits, que les desigualtats que pateixen les dones “limiten i afecten negativament els homes”. Tot i que Abril admet que s’han fet grans passos ens els últims anys per combatre la discriminació de la dona -recorda, per exemple, que fa trenta anys una dona no podia obrir un compte corrent-, assegura que encara hi ha molta feina per fer, fins i tot en les generacions més joves, que tot i que s’identifiquen cada vegada més amb els valors igualitaris, a l’hora de conviure en parella tendeixen a reproduir els models sexistes de generacions anteriors, segons un estudi del qual és coautor.

Només el 16% de directives

A l’empresa privada, les dones són clara minoria als càrrecs directius. Només un 16% dels càrrecs de chief executive officer (CEO) són ocupats per dones. En l’empresa de tipus familiar, però, el percentatge puja al 22%. Segons Pilar Marquès, directora de la Càtedra Cambra de l’Empresa Familiar de la UdG, això es deu al fet que els càrrecs directius en aquestes empreses passen sovint de pares a fills i, a diferència d’anys enrere, ja no hi ha preferència pel fill en lloc de la filla a l’hora de cedir la direcció de l’empresa. Marquès indica que aquest percentatge hauria de tendir al 50% i destaca que en les empreses dirigides per dones tant la plantilla i com l’equip directiu són més igualitaris pel que fa a gènere i més diverses.

Una dona al volant d’un camió

Anna Carandell i el seu company treballaven de transportistes. Feien viatges internacionals i s’anaven alternant en la conducció. Quan va arribar el primer fill se l’enduien en els trajectes. Amb la filla, l’Anna va deixar la feina per estar amb els nens. “Ni ens vam plantejar qui dels dos havia de deixar la feina, era evident que havia de ser jo”, diu l’Anna, tot i que reconeix que ella ho va fer de gust perquè volia estar amb els fills. L’Anna explica que ara ja hi ha més dones que condueixen camions, però quan ella va començar amb el seu company, el 2003, comprovaven sovint que generava sorpresa i comentaris quan ella baixava del seient del conductor en les parades de descans o davant les fàbriques. Admet també que ella no hauria treballat en això si no fos perquè compartia camió amb el seu company: “Sola no m’hi hauria atrevit”. Després d’haver deixat el camió, ha treballat en fàbriques en torn de nit. Ara està a l’atur i busca feina, i no descarta tornar a fer de transportista de camió. El gran problema, segons l’Anna, són les dificultats per compaginar vida laboral i familiar. “Els horaris aquí són llarguíssims, i no com a Europa, que són més racionals. I a més, les guarderies són caríssimes”, lamenta.

Escapar de l’estigma de ‘florero’

L’actriu i presentadora de televisió Txe Arana creu que com a dona i freelance ha hagut de lluitar contra estigmes que no s’han trobat companys seus: “Has de demostrar molt més el teu talent i aguantar comentaris que no es fan a companys masculins, com ara amb qui te n’has anat al llit per sortir a TV3”. “Vist amb perspectiva, crec que no sempre me n’he sortit, de no ser tractada com un objecte decoratiu -afegeix-. Encara no estic en pau amb el rol de dona objecte, tot i que sempre hi he lluitat. No porto bé que hi hagi gent que em digui: «Eres el meu mite, el meu símbol eròtic». Em fa mal, perquè quan feia de presentadora jo no em veia així. Actuava de manera natural però potser vaig caure de quatre potes en un rol d’aquella època”. “No és fàcil conviure amb això i créixer professionalment. La feinada per reinventar-me és meva”, admet. Amb tot, creu que per a les generacions futures les coses han canviat. “Han fet un salt qualitatiu molt potent, ho veig amb la meva filla”, opina.

Més continguts de

El + vist

El + comentat